Avortar: l’altra cara de la pel·lícula

Hem crescut amb els Estats Units ficats a les cases. Ja m’enteneu: no podríem dir el mateix de Suècia, Andorra o Madagascar. Les ficcions nord-americanes ens entraven pertot arreu, les seues tribulacions ens deixaven a l’imaginari tot un repertori de frases fetes: aquest és un país lliure!, té assegurança mèdica?, soc ciutadà americà i conec els meus drets! Per això, cada vegada que ens n’arriba alguna realitat noticiada, el cap ens porta tal o tal film de “la terra de les oportunitats” que ens la recorda, que l’havia prevista, que en parlava, que la retratava.

Doncs amb la decisió del Tribunal Suprem dels Estats Units sobre l’avortament, la primera pel·lícula en què vaig pensar va ser Never Rarely Sometimes Always (‘Mai, gairebé mai, algunes vegades, sempre’, 2020), que segueix una noia de disset anys d’un petit municipi de Pennsilvània en el periple per a poder avortar, des de la metgessa de proximitat que l’encamina a parir i donar en adopció la criatura, fins a l’acompanyament que troba a les clíniques de Nova York, caixa cobri, durant el temps que s’allarga el procés. Entre l’una realitat i l’altra, l’un segle i l’altre, un trajecte en autocar –322 quilòmetres, diu Google, 3 hores i 21 minuts per carretera– inclòs un transbordament.

I em va vindre al cap aquest film perquè també pot passar a la inversa, que les ficcions llunyanes i nord-americanes ens recordin realitats d’aquí mateix. Sense pensar gaire, mentre me’l mirava, se m’acudien sinopsis de possibles pel·lícules per l’estil de quilòmetre zero: una noia de l’Aran ha de baixar dues vegades a Lleida per poder avortar quirúrgicament, fent malabarismes per mantenir la decisió en privat durant els tres dies de “reflexió” –de patiment afegit– obligats per llei; o una jove ebrenca que, davant l’objecció de consciència dels metges de l’hospital que li toca, la deriven a Tarragona o a Barcelona –i aquesta, o l’altra, podrien reflectir de passada una segona denúncia social i paral·lela: el transport públic com a obstacle de més a més, sota el risc de perdre les hores concertades. I aquestes dones encara serien unes privilegiades al costat d’una andorrana que arribaria a Barcelona en ambulància, ja inconscient, per un embaràs que al seu país li hauria costat la vida.

Un avortament és el final d’un trajecte que va d’A fins a B. Els policies de la moral, que en el fons són uns capcalents, consideren que el punt A és el pecat que porta la penitència, essent les pecadores unes marranes que s’han deixat portar per la libidinor –o han provocat la libidinor d’un home– i després, passada la febrada, els vénen els plors. L’altra creença és que aquestes marranes tenen l’avortament com un mètode anticonceptiu més, i txic-txac, fora problemes i a continuar gaudint de la festa. Però en aquest guió hi ha un forat monumental, heteropatriarcal: qualsevol que hagi estat dona alguna vegada ha estat educada de ben jove en el terror sexual i en l’altre terror, el d’un embaràs no volgut. I el que als pro-vida i pro-hòsties els desquadra la teoria és que, davant d’un terror, no hi ha gaudi possible, perquè són contraris en els termes: tema tancat per aquesta part.

En canvi, l’únic gaudi obligatori, probatori, d’aquest embaràs no buscat és el d’un home. El coprotagonista de la pel·lícula que, anant bé, assumeix la seua responsabilitat i no n’espera cap medalla. Malauradament, molts dels embarassos no desitjats provenen de coits no desitjats, així com de xantatges emocionals combinats amb enganys: “és que no confies en mi?”, “jo és que amb condó no sento igual”, “tranquil·la, que jo controlo”, o, com presumia un tiktoquer amb un youtuber per a tota l’audiència: “Dic a les noies que soc estèril”, ha, ha.

D’aquesta banda, no han sortit gaires guions sobre xavals desesperats i tancats al lavabo demanant-se què poden fer, què faran, com s’ho faran, quan sigui el moment, per faltar a la feina, a classe, a casa. La majoria són personatges que desapareixen de pla per continuar les seues rutines –a la feina, al gimnàs, a la guerra–, mentre les coprotagonistes els estalvien el “problema” de ser progenitors de ningú assumint unilateralment la por, el dolor i el trauma.

Justament d’una sèrie estatunidenca ve la frase que “si els hòmens es quedessin embarassats, es podria avortar fins als caixers automàtics”. En poques paraules, il·lustra de manera gràfica com aquesta qüestió tracta de privilegis, de qui els estableix i de qui en gaudeix. En aquest punt sempre surt qui li agrada de recordar que també hi ha dones contràries a l’avortament, com si naltros no fóssim tan filles de l’heteropatriarcat com ells: és de primer de Barri Sèsam. El cas és que, mentre aquí veiem les barbes dels nostres veïns televisius pelar, i mentre la ultradreta de l’estat espanyol ja està animant el seu TC a escalfar a la banda, només voldria poder tirar endavant la pel·lícula en fast-forward per veure’n l’únic final admissible, que és el que acaba bé: el de la reconquesta dels drets perduts de les estatunidenques, que hi compto, que l’espero, per poder prendre apunts sobre com es reconquereix un dret.