11.05.2022 - 21:40
On hi ha ruda, Déu hi ajuda. No vaig entendre el significat real, fondo, de la dita, fins que algú no em va explicar una dada clau: que, tradicionalment, s’ha considerat aquesta planta subarbustiva, olorosa (en el món hi ha tants barrets com caps, i al meu barret hi diu, ai, que m’agrada l’olor de la ruda), de petites flors grogues i fulles perennes ver-blau-glauc, com un agent abortiu. Un dels perillosos agents abortius. Com tants que se n’han conegut en el curs de la història. Infusions que potser t’ajuden o potser et dessagnen. Potingues i cataplasmes dins de la vagina que segur que no t’ajuden i que d’un xoc tòxic et poden matar: desinfectants, herbicides, safrà. Agulles de fer mitja, punxons. Només de pensar-hi se t’encongeix el cor. I les pràctiques més desesperades: bany d’aigua cremant, llançar-te escales avall, colpejar-te la panxa.
Colpejar-te i colpejar-te i tornar-te a colpejar. Sola i consumida i, a ulls del món, culpable de tot.
És el panorama desolador que es dibuixa a les societats que mantenen l’avortament en la clandestinitat (perquè prohibir-lo mai no és eliminar-lo: prohibir-lo és, i aquí no s’hi valen subterfugis, condemnar les dones al dolor i a la mort). El panorama desolador que s’hi dibuixa i que les defineix.
“Jo he vist el món on l’avortament és il·legal.” Són poca cosa més de trenta segons de vídeo, però no me’ls trec del cap. La senadora nord-americana Elisabeth Warren fa un breu discurs davant d’una pancarta que sostenen un grup de dones joves. S’acaba de fer públic que el Tribunal Suprem pot revertir la protecció del dret d’avortament aconseguida, per al conjunt dels EUA, l’any 1973. Que decideixi cada estat, sembla que volen establir ara. És a dir, que pretenen tornar als temps de la il·legalitat, del si t’ho pots pagar, vés a California d’amagat, i, si no, beu metzines, posa’t en mans d’un curandero, arrisca’t a una intervenció clandestina. Que si trobes professionals solidaris, només correràs el risc de la persecució. Que si no en trobes, soledat i carnisseria.
No sé com descriure la veu de la senadora Warren. No cal pas estar d’acord en tot amb ella per a commoure-se’n. No té mesura, certament. Crida. El gest li tremola. És una sinceritat crua. Per això trasbalsa: perquè, en el temps de les declaracions assajades i mil·limetrades, aquesta dona que aviat farà setanta-tres anys se sotraga tota d’indignació, de necessitat de dir. De dir que jo ho he vist i que és terrible i que no: que no tornarem enrere. Mai.
Enrere: aquests dies, per coses de feina, literatura, terminis que vencen i que mires d’allargar, visc bona part de la jornada a la Barcelona dels anys cinquanta, començament dels seixanta. Televisors (pocs) en blanc i negre. Sotanes amb tuf de resclosit. Finíssimes escletxes sota la campana de la dictadura espanyola. Les faldilles, llargues; els anticonceptius, prohibits, i, davant d’un embaràs que ni vols ni pots mantenir, la vergonya, l’estigma i les agulles de fer mitja.
Ara, de seguida que pugui, miraré el darrer film d’Audrey Diwan, L’Événement, Lleó d’Or a Venècia, i el llibre d’on surt, d’Annie Ernaux, amb el seu relat d’un avortament clandestí l’any 1963 a l’estat francès, i amb la voluntat, explica sempre la directora, de continuar parlant-nos de l’ara i aquí, dels silencis i els dominis que s’imposen sobre el cos de la dona. He tornat a llegir aquell relat de la Lucia Berlin, “Mossegades de tigre”, amb la desesperada descripció de la soledat en una clínica clandestina de Juárez; he evocat la Gioconda Belli de La mujer habitada, he reobert el llibre i ho tenia subratllat: la noia, Lucrecia, que s’havia quedat sola, que l’home se n’havia desentès, que no tenia diners per a mantenir cap criatura, que no podia deixar de treballar, que volia estudiar, que havia trobat algú que li ho havia fet barat i que ja no es podia alçar del llit perquè res no aturava l’hemorràgia: “Ja tota ella feia pudor, de podrit, va dir, i tenia aquelles febrades… Era un càstig de Déu, deia Lucrecia. Ara s’hauria de morir.”
Tant com ha costat, aquest tros que havíem avançat. Tan fosc que era tot, abans. Anem vivint i, sense ser-ne conscients, donem algunes coses per fetes. Coses que són més o menys com han de ser en un temps més o menys civilitzat. Millorables, és clar, però fetes. I pot ser que, en aquest donar algunes coses per fetes, fins i tot ens permetem el luxe d’oblidar que les tenim perquè, abans que nosaltres les comptéssim entre els drets lògics de tenir, hi va haver persones que va lluitar per aconseguir-les. És un luxe doblement injust, aquest: perquè nega el reconeixement a qui hi va batallar i perquè pot fer perdre el costum de mirar quantes parts del món viuen encara amb els drets clandestins. I és un luxe perillós, també: creure que els drets assolits ja són irreversibles és abaixar la guàrdia i, per tant, propiciar que ens els pretenguin arrabassar.
