03.05.2022 - 22:02
|
Actualització: 04.05.2022 - 07:54
El Tribunal Suprem dels Estats Units anul·larà la despenalització de l’avortament, gairebé mig segle després d’haver declarat constitucional aquesta pràctica. Si més no, això diu un esborrany d’opinió publicat ahir a la matinada per la revista nord-americana Politico, en una filtració pràcticament sense precedents en la història del Suprem, cèlebre pel seu hermetisme. L’atenció mediàtica s’ha centrat, comprensiblement, en les conseqüències que aquesta hipotètica derogació pot tenir en la llibertat sexual femenina. Tanmateix, el raonament jurídic en què es basa el document obre la porta a una possibilitat més inquietant i tot: la regressió en victòries històriques del moviment pels drets civils, sobretot els drets LGBTI.
Drets contra tradició
La versió original de la constitució dels Estats Units no recull cap dret ni llibertat individual, ans es limita a estipular els paràmetres bàsics del sistema de govern. Els drets i llibertats individuals, entesos com a tals, s’hi han anat afegint en esmenes constitucionals en què s’estipulen drets fonamentals, com ara la llibertat d’expressió o la de culte. Aquestes esmenes, trenta-tres en total, recullen alguns (però no tots) dels drets del ciutadà, i la novena esmena estipula explícitament: “L’enumeració a la constitució de certs drets no ha de ser interpretada com una negació o menysteniment d’uns altres drets que el poble deté”: dit d’una altra manera, hi ha drets més enllà dels que reconeix la carta magna. En l’argot legal nord-americà, aquests drets s’anomenen “drets no enumerats”.
La novena esmena és precisament la base amb què el Tribunal Suprem dels Estats Units legalitzà el dret d’avortament l’any 1973, en la sentència Roe contra Wade. La penalització de la terminació de l’embaràs –al·legaren aleshores els magistrats– violaria un d’aquests drets no enumerats: el dret de privadesa. Obligar una dona a tenir un fill no desitjat –explicà el tribunal– pot “imposar-li una vida i un futur angoixants” que li contravindria el dret de privadesa. Aquest dret, afegí la sentència, és més important que no el dret del govern de legislar-hi en contra per virtut de la catorzena esmena, que estableix que el govern no pot privar arbitràriament els individus de la vida, la llibertat i la propietat.
En l’esborrany filtrat ahir, el tribunal reconeix l’existència dels drets no enumerats, però matisa que el Suprem solament ha de reconèixer aquells que “siguin fortament arrelats en la història i la tradició del país”. Això duu la cambra a concloure que la sentència Roe contra Wade és “errònia de base” i, doncs, “ha de ser derogada”, perquè el dret de privadesa en què es fonamenta és incompatible amb la història i la tradició nord-americanes.
Els drets LGBTI, en perill
El problema d’un tal enfocament és que aquestes darreres dècades el Tribunal Suprem ha identificat uns quants drets no enumerats que tenen poc –per no dir gens– arrelament històric. Un dels casos més notables és Lawrence contra Texas, en què el tribunal va declarar inconstitucional la legislació antisodomia perquè infringia el dret no enumerat de la privadesa de l’individu. Paradoxalment, el mateix raonament amb què el tribunal havia despenalitzat, tres dècades abans, l’avortament.
Un altre cas cèlebre en l’àmbit dels drets LGBTI és Obergefell contra Hodges, del 2015, amb què el Tribunal Suprem legalitzà el dret de matrimoni entre parelles del mateix gènere. La prohibició del matrimoni igualitari, al·legaren els magistrats, implicava una privació arbitrària de la llibertat de l’individu i, com a tal, contravenia la catorzena esmena.
L’esborrany podria tenir repercussions, fins i tot, en el camp de la igualtat racial. Una altra sentència històrica que pot perillar és Loving contra Virginia, per la qual s’aboliren l’any 1965 les restriccions als matrimonis interracials. Com en el cas del matrimoni homosexual, el Suprem va considerar que aquestes restriccions eren una violació de la catorzena esmena.
Aquest afany revisionista es pot estendre a casos com ara Griswold contra Connecticut (1965), que declarà inconstitucionals les restriccions a l’accés als anticonceptius, o fins i tot Meyer contra Nebraska (1923), que va declarar legal l’ensenyament de llengües que no fossin l’anglès.
Fins a quin punt hi ha un risc real que aquestes sentències siguin anul·lades? Al cap i a la fi, l’esborrany assegura que la decisió “concerneix el dret constitucional d’avortament i cap més dret”. I afegeix: “Cap passatge d’aquesta opinió no hauria de ser interpretat com un qüestionament de precedents legals que no concerneixen l’avortament.” Tanmateix, la sinceritat d’aquest incís és qüestionable, sobretot pel que fa a les sentències relatives als drets LGBTI, que el mateix esborrany adverteix pàgines abans que “podrien obrir la porta a la despenalització del consum de drogues o la prostitució”. La qüestió principal, ara, és si l’anomenada “majoria superconservadora” del Tribunal Suprem es farà valer o bé si alguns dels jutges més moderats d’aquesta facció optaran per fer costat als seus companys més progressistes en alguns d’aquests casos clau. Sigui com sigui, la capsa de Pandora ja ha estat oberta.
