Quan el dret d’avortar topa amb l’objecció de consciència

L’avortament és un dret reconegut al nostre país i, com a tal, cal garantir i assegurar que és lliure, segur i de franc. Tanmateix, a la pràctica no sempre és així. L’objecció de consciència per part dels professionals sanitaris és un impediment clau amb què topen moltes dones que decideixen d’avortar. Segons dades publicades pel Departament de Salut de Catalunya, hi ha un 44% de metges que són objectors de la interrupció voluntària de l’embaràs. Aquesta xifra s’ha fet pública fa pocs dies i tan sols s’ha aconseguit al Principat després d’anys de resistència tot i les demandes i la pressió social al respecte. 

La llei deixa molt clar que l’objecció de consciència solament es pot fer de manera individual i per part dels professionals que directament han de dur a terme aquesta pràctica. No poden objectar aquells que informen ni es pot fer com a servei o com a institució. No obstant això, Sílvia Aldavert, coordinadora de l’Associació dels Drets Sexuals i Reproductius, alerta que encara avui trobem institucions hospitalàries concertades i referents al nostre país que, per la vinculació que tenen amb l’Església, no practiquen avortaments.

Es tracta de centres com ara els que pertanyen a l’orde de Sant Joan de Déu, l’Hospital de Sant Pau i l’Hospital Sant de la Seu d’Urgell. “Són centres concertats pel govern català i pagats, en part, amb diners públics. Existeix una llei que diu que s’ha de garantir aquest dret. Per tant, si tens un professional que vol objectar, has de garantir com a servei que n’hi hagi un altre que pugui fer la intervenció”, afirma Aldavert. 

Aquesta objecció de facto, en el cas de l’àrea metropolitana de Barcelona, pot ser que no representi un problema tan greu perquè hi ha molts més centres i recursos a l’abast de les dones que volen avortar. En canvi, el cas de Manresa, per exemple, és molt diferent perquè la clínica de referència, l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa, és un hospital d’aquesta mena. El centre el gestiona la fundació privada Althaia, el patronat de la qual el forma la Mútua Manresana, l’ajuntament de la ciutat i l’orde hospitalari de Sant Joan de Déu. D’aquesta manera, les dones que decideixen avortar o bé s’han de desplaçar fins a Barcelona, o bé han d’optar per un centre privat. “Dir a una pacient que el seu procediment l’ha de fer en un altre centre, li transmet el missatge que fa alguna cosa mal feta”, diu Letícia Benítez, adjunta de ginecologia i obstetrícia de l’Hospital Clínic de Barcelona. 

Fins fa poc, a les comarques lleidatanes no hi havia un centre acreditat per a fer avortaments quirúrgics. Per intentar de corregir aquesta desigualtat, el Departament de Salut ha treballat perquè des del 4 d’octubre les dones de Ponent tinguin aquesta opció a l’Hospital Minova Aliança de Lleida. Fins ara, s’havien de desplaçar obligatòriament si volien fer-ho a la xarxa pública. També està previst d’ampliar l’accés a aquest dret a les Terres de l’Ebre.

Per a Imma Parra, ginecòloga i presidenta de la Societat Valenciana de Contracepció i Salut Reproductiva, la situació de les interrupcions voluntàries de l’embaràs està ben resolta al País Valencià. “Tenim una xarxa d’unitats de salut sexual i reproductiva repartida pel territori i d’aquesta manera les dones ens tenen molt a prop i podem actuar molt ràpidament”, explica. Així, quan una dona sol·licita una interrupció voluntària de l’embaràs la remeten a una clínica concertada per la conselleria i li fan la intervenció pocs dies més tard.

Tanmateix, hi ha dones que no han pogut avortar a prop de casa. “Que t’obliguin a desplaçar-te cent cinquanta quilòmetres per poder avortar fa encara més difícil una situació que de per si ja ho és.” Així explica Lara Domenech, membre de l’associació feminista Femme Força Vinaròs, la situació que va viure una companya seva que va haver d’anar fins a València perquè li fessin un avortament quirúrgic. 

L’any 2018 aquest col·lectiu va posar sobre la taula la situació de l’avortament al País Valencià. Van aconseguir cinc mil signatures que reclamaven millores al servei de ginecologia de l’hospital comarcal de Vinaròs, com ara un augment de la plantilla de ginecòlegs. Alhora van deixar clar que calia millorar la política hospitalària en relació amb les interrupcions voluntàries de l’embaràs, perquè hi havia dones que havien de desplaçar-se fora de Vinaròs per poder avortar. “És un dret que s’ha de proporcionar a la pública i a prop de casa, sense necessitat de derivar. La dona que avorta té el mateix dret que la que decideix parir”, diu Domenech. 

Quant a l’objecció de consciència, Parra creu que és una situació de confrontació de drets i que cal articular estratègies perquè un dret no impedeixi d’obtenir un altre dret. “Si el dret de la dona perilla en alguna zona geogràfica, caldrà o bé garantir que en un hospital del costat es fan avortaments o bé contractar personal no objector”, diu.

A més a més, Domenech s’ha mostrat molt crítica amb l’actuació de les administracions, atès que no proporcionen dades que permetin de treure’n conclusions. “La informació es presenta de manera molt fragmentada i no podem fer una anàlisi global de la situació real de l’avortament. A més, les dades d’objecció de consciència no es publiquen”, afirma. 

Totes aquestes situacions fan que Salut reconegui que no totes les dones tenen la mateixa accessibilitat a la prestació d’aquest servei. De fet, l’Associació dels Drets Sexuals i Reproductius assegura que, a causa de la iniquitat territorial, com a mínim 6.470 gestants de tot l’estat espanyol han de desplaçar-se cada any fora del seu territori per accedir a la interrupció voluntària de l’embaràs.

“És il·lògic que en un servei públic hi hagi professionals que puguin no garantir drets que s’han decidit públicament. No consentirem que el dret d’objecció de consciència vagi en detriment dels drets de les dones, i ho continuarem reivindicant”, diu Aldavert. Benítez creu que no es pot permetre que per una ordre que ve de dalt, tot un servei actuï d’una determinada manera. 

Aldavert explica que a l’objecció explícita, lligada a una ideologia, una ètica o una religió concretes, s’hi afegeix moltes vegades una objecció implícita que consisteix a impossibilitar o dificultar que les dones accedeixin a aquest dret, per exemple, donant informació errònia o allargant determinats passos del procés. Aquesta pràctica és molt més difícil de comptabilitzar i de fer-ne un seguiment perquè no hi ha registres.

Finalment, segons un estudi impulsat per la mateixa associació, es demostra que una de cada tres dones avortarà voluntàriament almenys un cop a la vida. Aldavert creu que és una dada important per a entendre la necessitat de prioritzar aquesta qüestió a l’hora de pensar en polítiques públiques i en el disseny d’una estratègia sanitària diferent. “L’impacte poblacional és molt alt i, per tant, cal que el dret d’avortar deixi d’estar al marge i de ser entès com un tabú, per passar a ser una prioritat d’aquest país.”