Aquest ja no serà: memòria d’un avortament

I
He trucat a l’hospital per anul·lar l’ecografia del primer trimestre. Vol anul·lar també la del segon trimestre o només la primera? Totes les programades, gràcies.

Va ser ma germana, que em va insistir que anés a urgències. Per descartar res, va dir. El ginecòleg era un home, prou amable. Se’m va presentar i em va explicar com procediríem després de les preguntes de rigor. Primer, revisió del coll d’úter amb l’espècul, tot correcte. Després, tacte, també tot correcte. Després, ecografia. I s’hi va estar molta estona, observant la pantalla, ara cap aquí, ara cap allà. El mirava i li volia dir, no fas bona cara, però potser era millor no dir-li res, que el desconcentraria. La sonda de l’ecògraf ja començava a fer-me nosa, entre les cames. No tinc bones notícies, em va dir. No, eh? No. Ja m’ho semblava. L’embaràs no ha prosperat.

Va moure la pantalla cap a mi i el va assenyalar. El veus? I vaig veure l’embrió. Li hauria de bategar el cor, va dir, però no batega. ‘Embriocàrdia NEGATIU’, diu l’informe. Per això m’hi he estat tanta estona, volia comprovar-ho bé. Havia pres mides del dret i del revés. I jo comprimia els llavis sense entendre gaire bé aquella pena, vull dir, que cada dia em recordava que no era res viable encara i que allò podia passar, que passava sovint, que els passava a moltes dones, que els havia passat a unes quantes amigues, a companyes de feina, a les àvies, el meu voltant trencava les estadístiques.

Prefereixes vestir-te i en parlem? Sí. No eren coses de comentar eixarrancada. Vaig anar al lavabo, vaig mocar-me, em vaig posar les calces i els pantalons i vaig tornar cap a la taula amb la cara neta. Va, explica’ns, i ara què. Hi érem tots dos, allà, tot i que el meu home semblava invisible a ulls del metge i la infermera. Igual com havia passat a la visita amb la ginecòloga i a la de la llevadora. Ei, que això ho fem junts! Vaig mirar-me’l mentre el metge escrivia a l’ordinador. Ostres, estàs pàl·lid. Aleshores la infermera es va aixecar de pressa i el va acompanyar a estirar-se abans no caigués en rodó. Quan va tornar, amb la tensió recuperada, ens vam agafar la mà. Avortament diferit, se’n diu. El metge ens va explicar les tres opcions. Esperar que surti tot sol: és el procés més natural, risc d’infecció, percentatge baix d’èxit i la incertesa de no saber quan serà. Avortament mèdic: prens aquest arsenal de pastilles i expulses l’embrió amb una alta probabilitat, amb molta sang, dolor més intens i algun altre efecte secundari com diarrea. Raspat: indolor, quirúrgic, pèrdua de teixit i postoperatori. Totes les opcions amb contres. Vaig optar per la segona. Fem-ho ara, sabent quan i com. Em va donar un comprimit de mifepristona i me’l vaig prendre després d’haver-ne signat l’autorització. En aquell moment deixava de produir progesterona i començava a preparar l’endometri per a l’expulsió, al cap de vint-i-quatre hores. Vam sortir de l’hospital amb la serenor fal·laç de l’estat de xoc. Ja ho sabíem, que era una possibilitat, aquestes coses passen. Ara que hagi passat el tràngol i prou. Fem una pizza?

L’endemà a migdia, va començar el compte enrere. Vaig enviar un missatge al Gerard, dinem plegats, si us plau?, i vaig trucar a l’editora del diari on feia feina per explicar-li què passaria aquella nit, tot i que en principi no havia d’alterar res. Un tràmit i prou, sóc a aquesta banda de l’estadística. Em va dir que ni se m’acudís treballar. Ni avui, ni demà, ni l’altre, torna quan t’hagis recuperat, dóna’t el temps que el cos et reclami. Vaig començar a entendre-ho. I vaig pensar en la iaia, que deien que havia parit un nen mort i mai no n’havia sabut res, perquè d’aquestes coses no se’n parla.

Al vespre, quan va ser l’hora, em vaig prendre els analgèsics i em vaig estirar al llit per introduir-me els comprimits de misoprostol. Ells havien de ser els que fessin fora tot el teixit gestacional. Se’m desfeien als dits. Que això no entra prou endins, vols dir que farà efecte? Que sí, ja ho fas bé, no et preocupis. I vinga a refregar-hi el dit i a endinsar-lo i aquella pasta que no hi havia manera que s’hi quedés tota. Ingènuament, vam pensar que miraríem un capítol de ‘The Wire’ mentre els medicaments fessin efecte i que, qui sap, amb la codeïna i tot plegat, potser avortaria mentre vèiem com en McNulty atrapava en Sobotka, així, pim-pam. No havia acabat ni la careta d’entrada quan em va saludar una mena de cremor a la vagina. Començava la festa. Millor que estigués asseguda, vam anar al sofà. Era com si em baixés la regla, però no ben bé. Provava de fer respiracions profundes, de tant en tant les cames tremolaven de manera descontrolada, tensava tots els músculs com a reacció automàtica. Premia fort la mà d’en Gerard. Si veus que t’he de trencar els dits, queixa’t. Vaig posar-me dreta, però tampoc. Porta’m més aigua, si us plau. Què em passava a la boca? Vaig posar-me de quatre grapes sobre una màrfega, tenia molt de fred. En Gerard em tapava el ronyonam amb una manta, m’escalfava els peus amb les mans, i jo que gemegava a cop de còlic. En algun moment vaig dir de tornar al llit. No parava de suplicar aigua, i ara em bullia la cara.

Era jaguda entre bardisses. Hi havia dones i homes despullats al meu voltant que m’acompanyaven amb cants i escopien pocions mirant al cel. Jo estrenyia el cos de cap a peus cada vegada que unes fiblades desconegudes em xuclaven endins. Constrenyia les genives mentre la placenta tibava per desenganxar-se’m. L’encaminava cap enfora amb vocals que allargava en tons greus. Va, vés-te’n, no t’hi pots quedar, aquí dins, no m’ho posis més difícil. Recordava les classes de ioga, inspirar en cinc, expirar en vuit, però no me’n sortia. Pensava en les dones que defensaven que els dolors de regla i els dolors de part no eren ben bé dolors, que en realitat podien ser sensacions plaents, dos antagònics que es (con)fonen en un esclat d’endorfines i oxitocina. Provava d’entomar-ho com un plaer diferent. Va, que no et fa mal, assaboreix-ho, gaudeix-ne. Dolor intens, havien dit. Que es fiquessin els eufemismes per on els cabessin. El meu cos no secretava pas oxitocina, allò era un procés artificial. Aleshores arribaven uns segons que eren la dolçor més absoluta i em semblava que sí que ho aguantaria. Uns segons que em donaven la possibilitat de reposar i destensar-me tota, deixar-me anar i agafar aire. Fins que venia una nova onada i tornava a gemegar des de les entranyes.

Però la sang encara no sortia. Va, fot el camp d’una vegada.

Em mirava en Gerard quan el dolor em concedia una treva, sóc a una contracció de cridar mira què ha fet la porca de ta filla. No miris el rellotge, no vull saber quina hora és. Colla de desgraciats, això no són dolors de regla. De quatre grapes, asseguda, estirada, de costat, cada vegada tenia menys temps per a reposar. Pareu d’una vegada, hòstia santa. La contracció em desencaixava la cara, jo destensava els músculs amb expiracions guturals que em sortien d’algun racó de molt endins, animalment. Gairebé cinc hores, tres-cents minuts, divuit mil segons, no sé quants centenars de contraccions. En qualsevol moment defalliria.

Al meu voltant anaven ballant tots els ancestres, cantaven amb mi per foragitar-me la mort. Vaig ser totes les dones que s’havien esqueixat en la inevitable soledat de qui hi posa el cos. Vaig odiar, irremeiablement, involuntàriament, tots els homes de la història de la humanitat, també el meu.

Tot d’una, estant sobre els genolls, vaig notar una escalfor agradable a l’entrecuix. I vaig respirar llargament. Eren les dues tocades de la matinada quan vaig començar a sagnar, per fi. I vaig tenir molta gana. Estira’t, amor, que jo em preparo una mica de menjar i torno. Em delia per un got de llet amb colacao i una torrada amb melmelada. Feia anys que no prenia llet, va ser amb l’embaràs que em va tornar a agradar. Vaig fer un mos a la cuina mirant el Twitter. Algú feia córrer un joc d’aquells que tant agraden, explica alguna cosa sorprenent que t’hagi passat mai i que costi de creure. Vaig estar-ne molt temptada. Darrera endrapada i darrer glop, vaig ensumar que els dolors tornaven i vaig tornar al llit. Sota la flassada, m’esperava una hora més de còlics infernals. Les mans d’en Gerard eren l’únic bàlsam. Va obrir-se pas una nova tongada de sagnat i vaig anar al vàter a canviar-me la compresa. I allà, asseguda a la tassa, vaig notar-ho. Flop.

Ara sí. Vaig mirar avall i el vaig veure. Li vaig veure el cap i el cos fet una mongeta, un projecte d’ull, un projecte de braços, un projecte de cames, i el cordó umbilical en miniatura. Allò era un desgavell, entre coàguls de sang i paper de vàter. Vaig mirar de recollir l’embrió, però va relliscar i se’n va anar al fons de la tassa. Vaig fer-ho com vaig poder. Finalment, vaig recollir-lo, però l’embrió ja no hi era. Vaig deixar la placenta a la pica. Era una mena de filet de pit de pollastre que cabia al palmell. Vaig xiuxiuejar al Gerard que vingués. Mira, crec que ja està. Em va dir que ens abracéssim.

L’endemà estava cansada, van venir uns dies de fluixera física. I tanmateix, una mena d’amnèsia parcial semblava haver-me fet oblidar tot el dolor d’aquella nit. Però no, hi va ser, aquelles hores van passar, les vaig viure. Són aquestes.

Pot obstruir les canonades, un embrió de vuit setmanes?

II
‘Jo, després de l’avortament, no volia tenir més fills, que ja en tenia tres!, però el teu avi volia una nena i mira… Aleshores era diferent.’ I mira. Coses que passen. La natura, que és molt sàvia, i sap quan val més aturar-ho a temps. Però les dones són fortes, han nascut per a parir, hem nascut per a patir. Ara ja ha passat, va. Un parell de cicles de repòs i us hi torneu a posar quan vulgueu.

Un moment.

Un.

Mo.

Ment.

Tu posant-hi el cos. Tu assumint-ne el risc. Tu fent càlculs i reorganitzant-te el calendari des d’abans de quedar-te prenyada. Tu patint les nàusees constants, els dolors de gasos, el cansament, els mareigs, tu adormint-te pels racons. Ara fastiguejada, ara saltant d’alegria, ara de mala llet i ara per què plores. Tu amb els pits adolorits tot el sant dia. Tu recordant l’àcid fòlic cada matí i assegurant-te què pots prendre i què no i què hauries de menjar. I com és que beus cervesa sense alcohol, que ens has d’explicar alguna cosa? Tu llegint-ne, pensant-hi, discutint-ne, preguntant, tenint pors. Tu enyorant ta mare. Tu dient ep, que encara és d’hora, no projectem gaire, que poden passar coses. No projectis, però ja t’havies comprat uns pantalons d’embarassada, tu. Encara els deus poder tornar a la botiga. Tu agafant les regnes, assumint la vida, decidint, il·lusionant-te, i tornant a llegir, a dubtar, a cagar-te de por. Tu posant-hi el cos.

Que poden passar coses. Sant tornem-hi, amb els eufemismes. Tan empoderada no deus estar. Que ‘poden passar coses’ vol dir que durant el primer trimestre d’embaràs és quan hi ha més avortaments involuntaris. I n’hi ha molts. Per això tantes mares, tantes parelles, prefereixen ser prudents les primeres setmanes, perquè ‘poden passar coses’. I és així que passen desapercebuts una gran quantitat d’avortaments, viscuts en la intimitat i el pudor. El contrabalanç és haver de donar explicacions si arriba el cas, i és exposar-te d’ara endavant.

Però ben mirat, sempre en poden passar, de coses. En qualsevol moment de l’embaràs, i durant el part, i en el postpart. Mentre hi ha una vida en marxa, hi ha perill. L’única certesa de la vida és la mort.

Queda la memòria traïdora, ara. I contra això, els fets, gravats i transcrits abans no siguin tergiversats per l’instint de supervivència. I un dol a empentes i rodolons que s’encreua amb la incomprensió, amb el desconeixement. Estem programats per a celebrar la vida. Per això a la consulta ens parlen de ‘bebès’ quan dins nostre amb prou feines hi deu haver un llimac a mig fer. Però som inútils per a entomar la mort, de tant d’esquivar-la, i la incapacitat de reaccionar-hi ens converteix en autòmats. Quantes dones deuen haver-se resignat davant un simple ‘com et trobes?’ que no arribava. Quantes de desemparades sense tenir qui les escoltés, qui les entengués. Qui les ajudés. En una pèrdua espontània, diferida o voluntària. A la setmana deu, a la vint-i-dos, a la trenta-cinc.

Fer el camí a la inversa per avesar-nos-hi, per conviure-hi. Desfer el nus: jo també he tingut un avortament. I a partir d’aquí, començar a reteixir.

Queda la memòria del cos, ara.

III
La cendra s’apilava sota unes flames que s’anaven sufocant. Encara il·luminaven tènuement aquell racó entre bardisses. M’havia estirat de costat, amb les cames arronsades. Tenia el llit privilegiat. Al meu voltant, hi havia unes quantes dones que jeien mig adormides i unes altres que em passaven la mà lentament pel front, pel braç, cantussejant. Les guspires trencaven suaument el ritme. De mica en mica, els càntics es van anar allunyant fins a perdre’s entre la remor de les fulles. Se’m va reposar una mà al ventre, aquella escalfor balsàmica em va acabar d’anestesiar. Sóc aquí.