20.02.2022 - 20:31
La Georgina i jo preníem un cafè un vespre plujós d’hivern a San José (Costa Rica) i em va parlar del seu avortament: “Quan es va acabar, vaig sentir un munt de coses… però el sentiment més fort fou l’alleujament. Estava tan alleujada que s’hagués acabat i ja no estigués embarassada. Estava tan alleujada que estigués viva i no embarassada…”
L’avortament és criminalitzat en tota l’Amèrica Llatina, però els països de l’Amèrica Central tenen les lleis de l’avortament més estrictes del món. El Salvador és particularment conegut per la prohibició de l’avortament en qualsevol situació, amb penes de presó en cas d’infracció –es pot anar a la presó fins i tot per un avortament espontani o per haver parit un bebè mort.
Malgrat la duresa de les lleis a l’Amèrica Llatina, es calcula que hi ha uns 6,5 milions d’avortaments l’any i que aproximadament el 10% de les morts d’embarassades poden ser causades per avortaments fets en condicions perilloses.
En un moment en què els debats sobre l’avortament tornen a sorgir als Estats Units, amb la prohibició gairebé total d’avortar que va entrar en vigor al setembre a Texas i les audiències del Tribunal Suprem que qüestionen la sentència del cas Roe contra Wade, cal que parem atenció a les lluites per l’avortament en uns altres indrets del món en què, així com als Estats Units, la religió té un paper central en la política i la vida pública.
Un “crim contra la vida”
A Costa Rica, on faig recerca sobre el gènere i la sexualitat d’ençà de fa setze anys, les lleis sobre l’avortament no són tan restrictives. Ara, el país té el trist privilegi de ser un dels darrers estats confessionals del món.
Costa Rica té una religió estatal, el catolicisme, cosa que vol dir que l’Església Catòlica té un rol important en les institucions públiques com ara les escoles i els hospitals. L’església intervé regularment en els debats públics sobre diverses qüestions, com ara la fecundació in vitro, l’eutanàsia, el matrimoni homosexual i l’avortament.
El codi penal de Costa Rica, del 1970, criminalitza l’avortament com a “crim contra la vida”. Les penes de presó per haver avortat van dels sis mesos als tres anys, i per haver practicat un avortament o haver-hi ajudat, dels sis mesos als deu anys.
L’anomenat “avortament terapèutic” o per a salvar la vida o la salut d’una embarassada no és criminalitzat, però encara és poc habitual. Va caldre una intervenció de la Comissió Interamericana dels Drets Humans per a obligar el país a regular aquesta mena d’avortaments, però impliquen moltes restriccions.
Recerques sobre l’avortament a Costa Rica
És ben reconegut que la criminalització de l’avortament no el fa pas menys freqüent, sinó més arriscat. Les poques recerques hi ha sobre l’afer a Costa Rica són força antigues: les activistes es basen principalment en un estudi del 2007 segons el qual cada any es practiquen 27.000 avortaments al país.
Aquests darrers tres anys, he entrevistat dones que han rebut avortaments clandestins a Costa Rica. Algunes van avortar ara fa vint anys. Unes altres, com la Georgina, la setmana abans de parlar amb mi.
Ara per ara, una de les conclusions més significatives de la meva recerca és el canvi enorme que ha representat l’avortament mitjançant medicaments.
Vaig entrevistar l’Emma, una advocada, a la feina: “Em vaig adonar que estava embarassada el 1996 i vaig anar a veure un ginecòleg que tothom sabia que practicava avortaments. Era una clínica privada distingida a Los Yoses. Em va dir: ‘No us puc posar anestèsia general, per tant, haureu de restar immòbil. Si us moveu, us puc perforar l’úter i acabareu a l’hospital i, després, a la presó.’ Ja no és així, gràcies a Déu. Ara només cal prendre’s una pastilla, és molt més fàcil.”
L’Emma té raó, l’avortament és en plena transformació a Costa Rica i a l’Amèrica Llatina. Les xarxes de voluntaris ajuden les embarassades a accedir de diverses maneres a la mifepristona i al misoprostol –dues píndoles abortives–, cosa que ha causat una baixada significativa de les complicacions.
Les noies joves que fa poc que han avortat m’han transmès la immensa gratitud cap als estrangers que les han ajudades. La Xiomara, una estudiant universitària de vint-i-dos anys, em va dir: “Vaig pagar una mica més per les píndoles perquè tenia prou diners. Sé que mai no en neguen cap a qui en necessita, encara que no pugui pagar-lo. Era molt feliç de deixar d’estar embarassada, va significar tant per a mi que gent que no havia vist mai m’ajudessin a acabar el meu embaràs que vaig pagar un suplement per a ajudar a finançar l’avortament d’algú altre.”
Donar a llum sigui com sigui
Totes les dones amb qui he parlat m’han dit que es van sentir alleujades després d’haver avortat clandestinament i que estan molt agraïdes a la xarxa d’estrangers que ho va fer possible.
Mentre es debatia sobre les directrius tècniques sobre l’avortament terapèutic, va aparèixer molta gent que estava convençuda que s’havia de deixar morir les embarassades abans que oferir-los un avortament segur.
Quan vaig entrevistar Paola Vega, diputada al parlament de Costa Rica i un dels tres únics diputats pro-avortament, em va dir: “Tot el debat es va radicalitzar. La gent deia que si una dona era a punt de morir-se a causa del part, igualment havia de donar a llum perquè era la voluntat de Déu. Havia de parir fos com fos. Si es morien tant ella com la criatura, doncs bé, Déu ho volia així.”
Un moviment de les joves
El nou moviment activista de les joves que, en tota l’Amèrica Llatina, ha tornat a reivindicar la demanda d’accés a un avortament segur, legal i de franc, ha aportat a la lluita una energia renovada.
Les joves feministes –que sovint branden el lema “Educació sexual per a decidir, anticonceptius per a no avortar, avortament legal per a no morir”– són en la primera línia d’un moviment ampli en plena expansió que fa servir un llenguatge inclusiu i acull totes les persones amb úter.
Encoratjades per les xarxes socials, que els han permès de transmetre la informació en temps real, les activistes de tota l’Amèrica Llatina van celebrar la legalització completa de l’avortament a l’Argentina el 2020, i se n’han nodrit.
A Costa Rica, els escàndols de corrupció i la pandèmia han desviat l’atenció de la qüestió de l’avortament, però en vigílies de les eleccions d’aquest mes, es va demanar a tots els candidats a la presidència quina posició tenien respecte d’aquest afer, cosa que ha posat l’avortament a l’agenda política com mai.
Mentrestant, gent com la Mariana continuarà recorrent als avortaments clandestins: “La persona que em va donar les pastilles em va dir que me les havia de prendre amb algú al costat, però li vaig dir que no podia, que no volia que el meu company ho sabés. Me les vaig prendre sola, però sabeu què? Algú em va trucar, no sé qui va ser, una voluntària, m’imagino. Em va trucar i va restar al telèfon amb mi durant molta estona, i després em va contactar unes quantes vegades per saber com estava. Vaig rebre molta estima de part d’aquesta desconeguda, no vaig estar sola.”
Megan Rivers-Moore és professora associada d’estudis de dona i gènere a la Universitat de Carleton. Aquest article es va publicar originàriament a The Conversation.
