L’avorrida rutina de les renúncies

1. En la taxonomia que ens vol imposar el relat oficial aquí i allà sobre l’independentisme, el factor de la seva qualitat democràtica hi té un paper de primer ordre. Resumint aquell punt de vista, podríem dir que és “democràtic” l’independentisme que respecta la constitució espanyola –sempre, naturalment, amb diàlegs, consensos i pactes pel mig, segons la conjuntura política, els equilibris parlamentaris i etcètera–, alhora que, sense renegar dels seus principis, en la pràctica aboleix qualsevol possibilitat de fer la independència amb les pròpies forces doblegant les de l’estat. Fora d’aquest marc legal, hi hauria l’independentisme “unilateral” –òbviament “antidemocràtic”, “supremacista”, “racista”, “xovinista”…–, que trinxaria el país, negaria el progrés, posaria el “no” sectari per davant del bé comú i etcètera. Mentrestant, l’independentisme “democràtic” faria com qui no renuncia a res, excepte promoure la independència amb la gent mobilitzada i autoorganitzada: la “política” es fa des de dalt, amb vot delegat als partits i plena capacitat d’aquests per a usar-lo a conveniència en els equilibris de la legalitat espanyola. Fet i fet, doncs, amb l’independentisme “democràtic”, el futur de Catalunya depèn dels ritmes del projecte d’estat, com molt bé explicitava el diari Ara en l’editorial de dilluns: “El PSOE ha de concretar els seus plans per a Catalunya.” Per molt que es vulgui pintar de rosa, la realitat és que independentisme “democràtic”, seguint les pautes de la constitució espanyola, equival a “renúncia”. I no cal ser gaire espavilats per llegir entre línies que aquesta renúncia té a veure amb el fantasma de l’1-O, que plana contínuament sobre les pors d’aquí i d’allà.

2. Aquesta renúncia no sorgeix del no-res, sinó que prové d’unes altres. La primera està en la base de l’anomenada “transició”, quan l’antifranquisme d’aquí i d’allà deixa la república fora de la realitat material del moment i oportun(ístic)ament puja al vaixell de la monarquia transformista. Una actitud, sigui dit de passada, que no era pròpia, amb matisos, de la resistència catalanista durant el franquisme, perquè mai no va esborrar de l’horitzó la legitimitat republicana. (Una legitimitat que, una vegada més, va ser aigualida, i convertida en símbol sense poder material, amb el pacte de Tarradellas amb la monarquia.) Aquella renúncia de la “transició” venia, però, d’una renúncia més profunda encara, com ho va ser l’escissió entre lluita econòmica i lluita política, quan el partit comunista (PCE-PSUC) deslligava moviment obrer i horitzó republicà en un moment clau (1975-1978), que va portar la classe obrera a refugiar-se en el sindicalisme defensiu, quan els comunistes signaven els pactes de la Moncloa (1977), per salvar l’economia del règim i refermar el projecte monàrquic postfranquista. Ja en tenim, dues, de renúncies, una al si de l’altra, com en les nines russes.

3. De les renúncies citades, se’n deriven, per a Catalunya, dues més, indispensables, si voleu, per a sostenir les anteriors. La primera és la de fer un estatut dins la constitució espanyola escombrant la legitimitat republicana pròpia de la resistència catalanista. La segona és la de mantenir la separació entre lluita econòmica i lluita política, amb què tota la resistència obrera i social acumulada durant el franquisme va restar òrfena de projecte polític propi –el republicà nacional català– i va deixar en mans de les forces polítiques dites “representatives” –sorgides d’unes eleccions (1977) controlades pels hereus del franquisme– la conversió de la lluita feta des de baix en pactes fets des de dalt al servei de la monarquia i la constitució espanyoles. Tota l’experiència i tot l’exemple de la lluita republicana a l’interior i a l’exterior era arraconada al calaix de sastre de les memòries.

4. Aquelles renúncies són lluny d’haver esdevingut una mera referència històrica; contràriament, el seu pes material a hores d’ara continua essent aclaparador. El nostre pa de cada dia continuen essent les pràctiques polítiques des de dalt, amb pactes interns i externs que demoren canvis indispensables, exigits per lluites des de baix incessants en el temps i en l’espai, i en tots els àmbits socials i polítics. La divisió imposada fa mig segle llarg entre lluita econòmica i lluita política explica, al marge de consideracions d’un ordre més subjectiu, que ens costi tant lligar en un sol feix les lluites per la justícia, la igualtat, la solidaritat i la llibertat nacionals. I, en última instància, aquelles renúncies porten a les més recents: la defallença d’una classe política, que, acostumada a fer “des de dalt”, quan els “de baix” prenen la iniciativa i la porten on no s’esperava –i on potser no volia anar– ha de prendre mesures històriques per a les quals no està preparada políticament ni personalment.

5. Amb l’1-O, l’independentisme torna a posar sobre la taula la possibilitat material de la república –aquest cop, catalana. És un acte de radicalitat democràtica inaugural. En un moment determinat de l’octubre del 2017, n’hi ha que van pensar que es trobaven, com aquell rei francès, davant una revolta democràtica, sense adonar-se que tot intent de trencar el domini de l’estat espanyol esdevé, immediatament, ara i aquí, una revolució política. En aquests moments, s’intenta fer una segona transició negant la legitimitat de l’1-O. Però l’única legitimitat independentista sense adjectius rau en aquell acte històric, mentre que l’acomodació a l’ordre constitucional espanyol la nega. L’independentisme adjectivat com a “democràtic”, sota l’aixopluc fal·laç de la constitució espanyola, anuncia una cinquena renúncia, la que torna a treure el cap del fons de la nina russa fabricada durant la “transició”, el règim monàrquic, l’autonomisme, i tots els artefactes que han volgut confondre, reprimir i treure de l’escena política les alternatives profundes generades per anys i panys de resistència des de baix. No hi renunciarem.