Avís de color fang

No hi ha vegada que anem a Montblanc, el poble de ma mare, que no visitem el Pont Vell. Abans d’arribar-hi, si és obert, també entrem a l’Antic Hospital de Santa Magdalena, on hi ha l’arxiu històric de la vila, i després ja anem fins al pont i mirem aquell Francolí minso, escarransit, que amb prou feines dibuixa una línia humida, a l’estiu, o que arriba a semblar que duu aigua, a l’hivern. Quan em van fer estudiar els rius de Catalunya a l’escola, en veure el Francolí a la llista sempre se m’escapava un mig somriure perquè aquell riu, al seu pas pel poble dels meus avis materns, era tan esquifit que no me l’imaginava anant de bracet de l’Ebre, el Ter i companyia al llibre de ciències naturals. El Pont Vell, en l’imaginari familiar, també és una pila de fotos fetes per l’avi, aficionat a la fotografia amb laboratori a casa i tot, perquè l’avi es va dedicar a retratar tots els racons del poble en diferents èpoques de l’any i durant tota la seva vida.

Però si parles de fotografia a Montblanc has de parlar de l’estudi fotogràfic Ramper, de la família Parés, al carrer Major tocant a l’església de Sant Miquel, fotògrafs ‘oficials’ de la vila que des de fa un munt d’anys revelen els carrets de tots els montblanquins i documenten fotogràficament totes les festes i celebracions del poble, per després penjar-ne una col·lecció d’instantànies a l’aparador. Qui no hagi aparegut mai a l’aparador de cal Ramper no pot dir que sigui cent per cent montblanquí, m’atreviria a dir, jo que crec que no hi he sortit mai.

Aquests dies m’he fet un tip de veure fotografies dels efectes de l’aiguat del 23 d’octubre, l’aiguat més fort que s’ha viscut a la Conca de Barberà des del segle XVIII, diuen (tot i que el 1994 també hi va haver uns altres aiguats devastadors). El riu Francolí, al seu pas per Montblanc, va passar d’un cabal de 2 m3/s a un de 186 m3/s en ben poca estona, i es va endur tot el que va trobar per davant, fins i tot cases. Una de les cases, a tocar mateix del pont, era precisament la de la família Parés, els de cal Ramper, els fotògrafs de la vila, que són els que més hi han perdut de tot el poble. Una altra era la del que al poble anomenen l’Adroguer nou, que té una botiga al carrer Major amb el menjar blanc i els carquinyolis de Rifacli ben arrenglerats a l’aparador i al taulell, conservant l’aire de les adrogueries d’abans fins al punt que l’adroguer despatxa amb bata, aquella bata.

El riu es va endur també els horts, la vegetació del bosc de ribera, bestiar, barraques i la xemeneia que, si mireu les dues imatges que encapçalen aquest text, d’abans i després de l’aiguat, trobareu a la dreta de la primera fotografia, una xemeneia torta que ara ja només existeix a la memòria i a les fotografies. Sempre ens hi fixàvem perquè era torta i dèiem que un dia ens hi acostaríem, però la nostra visita al Pont Vell mai no passava del mateix pont, una construcció del segle XII que ens atrapava i ens feia estar-nos-hi una bona estona recolzats contemplant el poble emmurallat, la vegetació de vora el riu, tot. Ara el pont està impracticable, el verd no hi és, la xemeneia i la bòbila són runa, i el paisatge és d’un color de fang desolador que ja veurem quant triga a tornar a ser verd. I aquest color de fang desolador és un avís que convé que no oblidem: vivim en un estat d’emergència climàtica, el Francolí ha crescut per venir-nos-ho a dir, i en viurem més, de catàstrofes com aquesta, si no hi posem remei.

El pròxim cop que anem a Montblanc, ens arribarem com sempre fins al Pont Vell en la mesura que es pugui i ens fixarem en el que ja no hi és, intentarem aprendre’ns la nova silueta del paisatge que l’envolta, i posarem nom al que va passar el 23 d’octubre: canvi climàtic, ni més ni menys, no cal ser cap entès en la matèria per deduir-ho. Les catàstrofes naturals que es viuen arreu del planeta porten totes el mateix avís tenyit de fang, i enredar-se a discutir si la llera del riu era prou neta és fixar-se només en el dit que assenyala i no voler anar més enllà.

El que va passar a Montblanc no és un problema local, és global. Locals només ho són les pèrdues humanes (algunes encara il·localitzables), les animals, les vegetals, les cases, els desperfectes, la runa, el pont, la xemeneia torta, la bòbila, els horts, les barraques, el bosc de ribera que va quedar arrasat en ser arrencats de soca-rel la majoria dels arbres. I si fem cas dels entesos, veurem que ‘no és un problema de neteja sinó que és un dels efectes que tenen les grans avingudes, quan el riu canvia de morfologia i recupera l’espai que li hem tret’. És a dir, no podem canviar el curs d’un riu, però potser, respectant-lo, encara som a temps de canviar el curs d’aquest canvi climàtic que se’ns enduu les xemeneies tortes que encara no hem visitat i deixa sense casa els fotògrafs i els adroguers del nostre poble.