Avions buits a dalt del cel

L’avió sense turistes va enlairar-se de l’aeroport del Prat divendres a la tarda amb una hora de retard. Sortíem a les 18.20 cap a Nova York. Els passatgers teníem una vista inèdita, poc habitual, gairebé única: davant els ulls, desenes i desenes i desenes de seients buits. De les 314 places de l’Airbus A330-200 n’hi havia, a tot estirar, 70 d’ocupades. Unes 250 restaven buides. Però, per un d’aquells misteris de la burocràcia de les grans multinacionals, tan ineficient com la dels estats, la companyia Iberia havia situat, tot i trobar-nos en plena covid-19, la majoria de la setantena de passatgers ben al costat els uns dels altres, amb la part central de l’avió gairebé buida del tot, alhora que a la part del darrere, i a primera classe (ara en diuen eco), gairebé no s’hi cabia. Era el primer cop que veia que anar a primera no sortia a compte. Durant el vol, és clar, els passatgers, per raons de mans, distància i mascareta, es van anar recol·locant, distanciant-se els uns dels altres, i veies força fileres senceres amb un sol ocupant, en algun cas estirat i tot, dormint com si fos en un llit.

Fins ara, gràcies a la covid-19, teníem vista i viscuda la ciutat de Barcelona sense turistes, amb un centre de la ciutat recuperat per grups de nens que jugaven a pilota on abans hi havia ramats de turistes. Amb un Park Güell ple de veïns. Amb restaurants sense necessitat de reserva. També teníem vistes, i viscudes, meravellats, estacions d’esquí del Pirineu obertes per a vuit-deu esquiadors. Quan el Ripollès era talment confinat que ni els de Vic no podien pujar a la Vall de Ribes, la vall de Núria va passar de ser una estació familiar a ser una estació quasi particular. De milers d’esquiadors, a grapats de veïns. I ara afegim-hi, a aquesta llista, avions comercials enlairant-se cap als Estats Units buits a dalt del cel. Un dia ho explicarem: néts meus, hi hagué un temps que, un divendres de juliol, els avions s’enlairaven buits perquè no pemetien turistes; tot just si obrien la porta a passatgers amb passaport nord-americà, passatgers amb permís de residència (la ‘green card’) o passatgers amb passaport militar que de manera poc discreta es barallaven amb les hostesses de vol perquè els tractessin com a tals. Tot plegat feia que l’avió comercial semblés particular, tant que va venir d’una mica que no tragués la pilota per a jugar amb el nano a mig passadís, a 8.000 metres d’altitud.

Durant el vol l’actitud de màniga ampla de les hostesses (sense perdre mai del tot l’aire autoritari que les impregna) ens va permetre de continuar amb el nostre especial Joaquin Phoenix (després de Walk the Line, vam tornar a mirar Joker) amb la mascareta posada, però passant a un seient que no era el nostre una vegada, dues i tres. Simplement, pel plaer d’anar canviant de seient. El reduït servei de bord ens permetia d’entrellucar hostesses llegint llibres gruixuts llargues hores dins el seu espai, rotllanes de converses del personal de bord per a omplir les hores mortes i un aire d’hostal de comarques tranquil i relaxat que omplia l’avió transoceànic i que feia pensar en una taula de jugadors de botifarra en un racó de la nau contaminant.

Una volta a l’aeroport John Fitzerald Kennedy (JFK), la cua per a comprovar passaports i ‘green cards’ es va moure molt més ràpidament que no és habitual, les preguntes del policia, normalment inquisitorials (quant fa que sou fora del país, a quina adreça estareu, quina feina feu), eren substituïdes per un silenci, un somriure, i un ‘Welcome’ que, per amable que fos, i ho era, parava a anys llum de l’abraçada tendra, emocionant i enriquidora d’un ‘grandpa’ abraçant els néts catalano-americans, després de llargs mesos de no veure’ls en carn i ossos, i de vuit hores de vol transoceànic en un avió tan buit que semblava irreal.