25.06.2021 - 21:50
L’efecte és certament grandiós: la Sala Oval del Museu Nacional, a Montjuïc, alberga ara un enorme avió cap per avall i, a la vora, un altre de més petit. Què hi fan? Què hi pinten? Els veig abans no s’inauguri el que sigui que això sigui, sense més prosopopeia, i si no fos perquè n’estava advertida pels serveis de premsa del museu, potser m’hauria semblat una bogeria. Ho és? Tal vegada sí, tal vegada no. És en tot cas un ús diferent de la Sala Oval, una apropiació que comporta una altra manera d’estar en aquest espai tan confortable tot nu, un lloc de calma rar i escàs de trobar en unes instal·lacions culturals de fa cent anys. Ara, fins al 26 de setembre, hi ha avions.
Som-hi, doncs. Què és tot això que hi ha ara? Miro amunt i avall. Una pintura antiga, de proporcions tan grans com l’enorme avió, l’escorta per darrere i tot plegat s’ho mira, com un ocellot negre, l’altre avió, més petit. Tiro la foto que teniu amunt. És una instal·lació de Francesc Torres (Barcelona, 1947), per a qui la guerra del 36 és un tema recurrent. I el MNAC li ha donat llum verda per fer aquesta representació de dues crucifixions: la de l’avió cap per avall i la de sant Pere del segle XIV, pintat també cap per avall. En la inauguració, Torres dirà que la guerra des del cel –els avions– l’ha menat a l’analogia amb el sacrifici religiós. Ha buscat i remirat la col·lecció del museu i s’ha decantat per fer dialogar amb els avions la taula gòtica del mestre Pere Serra, el martiri de Sant Pere. Per a la instal·lació, una reproducció del quadre (naturalment) a mida gran ha estat esquarterada, com si hagués passat la guerra, i els bocins volten els avions pel terra de la sala.
Els avions són rèpliques de dos aeroplans soviètics que van participar en la guerra en el costat republicà, el bombarder Túpolev SB-2, conegut llavors com el “Katiuska”, i el caça Polikàrpov I-16, anomenat “Mosca”. La història de com han arribat al MNAC té gràcia. Són producte de la trobada entre l’artista Torres i l’alcalde de la Sénia, José Ramón Bellaubí Cavaller, director alhora del Centre d’Aviació Històrica de la Sénia, població on el govern republicà va instal·lar el camp d’aviació més important de la xarxa que el mateix 1936 va començar a edificar. El batlle Bellaubí no sols és ara el director del centre històric, sinó que ell mateix restaura aquests avions (i d’altres màquines i peces de guerra). Quan Torres va visitar la Sénia i es van conèixer, es van entendre aviat. Per a l’artista, “un avió que no vola no és un avió, és una escultura, una obra d’art”. M’afiguro el batlle-restaurador assentint, per ell segur que ho són.
I som-hi. Els dos homes, l’artista i el batlle-restaurador d’avions, es van posar a la feina. Que se’n fes una instal·lació al MNAC va ajudar a la reconstrucció completa del gran avió, al batlle li faltaven les rodes i en saber-ho un diplomàtic rus les hi va fer arribar per valisa diplomàtica. Aquests avions, soviètics, d’obediència republicana durant un temps, representen també els forats negres de la història: el camp d’aviació de la Sénia va ser primer republicà i després ho va ser dels nazis, de la Legió Còndor. La tremenda batalla de l’Ebre va succeir a tocar de la Sénia. M’ho miro tot plegat i penso en el mestre Serra que va pintar la Crucifixió de Sant Pere, a qui representa amb la creu cap per avall. Hi veuria la simetria amb l’avió que ara el sant té davant, intimidat? Potser sí, potser voldria pintar-lo i tot. Les coses que es veien al segle XIV potser alguna d’elles no era tan distinta, les màquines de guerra s’assemblen.
Acabo amb un apunt més. A partir d’aquest juliol, la guerra del 36 tindrà encara més presència al MNAC. La instal·lació de la Sala Oval ara ja s’ha sumat a l’expo de les fotos d’Antoni Campanyà “La guerra infinita” (si no l’heu vist encara, feu-ho, s’ho val), i aviat s’hi sumarà “Museu en perill! Salvaguarda del patrimoni artístic català (1936-1939)”, que ens explicarà –fins ara no ho sabem gaire– com es va fer, com es van salvar les obres d’art durant la guerra i quines s’han perdut. Com a colofó, el museu obrirà unes noves sales, dedicades en exclusiva a les obres d’aquest període, que fins ara el MNAC no ha atès gaire. Som-hi, doncs: les lectures d’aquella guerra no s’aturen.
