“La meva àvia ha quedat sola sense poder fugir de la guerra”

Quan la guerra es viu emocionalment de prop però físicament lluny, a vegades el silenci és la declaració més contundent. A Mallorca, el poble ucraïnès afectat pel conflicte no té paraules per a descriure l’horror que viuen les seves famílies a més de dos mil quilòmetres. És el cas de na Kristina. És una jove de l’Associació d’Ajuda a Ucraïna que cada dia es presenta voluntàriament a l’església ucraïnesa de Mallorca, el principal punt de recollida d’ajut humanitari que s’envia a la frontera amb Polònia. Com la resta de gent, no sap com definir les sensacions viscudes: “No trob paraules per a explicar què sent dins meu.”

De la mateixa manera que na Kristina pensen na Tanya, na Viktoria i en Javier. “No hi ha paraules, ni tampoc llàgrimes, a hores d’ara”, diu na Tanya, amb un to serè, però cansat, i sabent que no hi ha més remei que continuar enviant tot el suport possible i com sigui. En el seu cas, tot i que fa feina cinc dies la setmana, els moments i els dies que té lliures no dubta a acudir a ajudar tots els voluntaris que, dia rere dia, des que va esclatar la guerra, s’acosten a aquest punt de recollida, situat a l’Arenal, a Palma.

Cada dia sense excepció, de nou del matí a vuit del vespre, una cinquantena de voluntaris –una trentena d’ucraïnesos i una vintena de llocs tan diversos com ara Mallorca, Bulgària, Romania, Bielorússia, Anglaterra, els Països Baixos o Bèlgica– de totes les edats recullen aliments, medicaments i roba que envien amb un tràiler cap a Barcelona, primer, i cap a la frontera, després. De moment, hi han fet arribar dues furgonetes plenes que ja tornen; i dissabte, un tràiler amb vint-i-quatre tones d’ajut humanitari també va partir de Mallorca cap a Polònia, on va arribar tot just ahir. “Estam molt agraïts per l’ajuda. Volem donar les gràcies. No ens n’oblidarem mai. De part del poble ucraïnès, puc dir que podreu comptar amb el nostre ajut i suport en qualsevol moment difícil, sempre serem amb vosaltres perquè vosaltres no ens heu oblidat en aquests temps tan difícils per a nosaltres”, diu na Kristina.

“No hi ha paraules per al desastre”, repeteix na Viktoria, mentre organitza els medicaments dins les capses que ocupen tota l’església. Ella ha nascut a Mallorca, però tota la seva família és ucraïnesa. També se’n sent, ella, “al 100%”, i visita el país cada any. Ara no sap quan podrà tornar-hi i fa servir amb convicció la paraula “genocidi” per a descriure les decisions de Putin. “No deixen sortir la gent, és horrible. Maten molta gent per no res. És una tragèdia. Ajudo perquè sé que jo podria estar en la mateixa situació.” Quan diu “la mateixa situació” parla de tragèdia, d’incertesa i de por.

Sortosament, la seva família viu a l’oest d’Ucraïna, de manera que encara pot tenir una certa tranquil·litat, una paraula que ella pronuncia acompanyant-se amb el gest de les cometes perquè, de fet, aquell territori viu amb tensió, tot i no haver rebut les tropes ni els bombardaments russos i on els ciutadans encara no s’han d’amagar en garatges i soterranis.

Sense contacte amb la família

Qui no pot parlar de tranquil·litat és na Kristina, que fa una cara de satisfacció quan es refereix a tot l’ajut rebut, però que canvia la mirada i el to quan parla de la seva família. Des d’ahir no pot comunicar-s’hi perquè la zona d’Ucraïna on viuen torna a estar sense connexió a internet ni cobertura de mòbil. Alguns familiars no es poden desplaçar perquè són en ciutats ocupades per Rússia i l’exèrcit txetxè. Alguns altres no es poden moure perquè són grans, i han quedat tots sols a la ciutat on viuen: “La meva àvia ha quedat sola, sense poder fugir de la guerra. Té 68 anys i no pot ni sortir a comprar per menjar”, explica. També espera amb impaciència que aquesta setmana arribin més membres de la família, que fugen de les armes russes.

Na Tanya està visiblement enfadada. Mentre organitza tota la roba amb els altres companys, explica que dotze dies ja són massa i que ningú no esperava això que ha fet el president rus. Té el pare, de 80 anys, a Ucraïna, a més de la germana i el nebot, de 26. No surten del país perquè el nebot no pot: els homes de 18 anys a 60 estan obligats a romandre al país a causa de la llei marcial.

En Javier és mallorquí, però la seva dona és ucraïnesa. Per ell, doncs, els ucraïnesos són part de la seva família. Coordina diversos punts de recollida a Calvià i Palma i també està en contacte amb els de la resta de l’illa. Ha estat actiu a l’hora de fer divulgació i ha aturat la feina com a autònom per ajudar cada dia en la causa. “Des del dia que va començar tot, ho visc amb molta tristesa. A vegades fa vergonya dir-ho, però a mi no: tinc ganes de plorar cada hora”, diu. Tanmateix, quan veu la solidaritat de tots els mallorquins diu que se li omple l’esperit de convicció: “Encara hi ha gent amb valors humans, en contraposició amb els dirigents que intenten de massacrar aquest esperit.”

El seu concunyat és cardiòleg i viu a prop de Kíiv, la capital, que ja ha estat bombardada dues vegades, i el cosí de la seva dona és allistat. Amb una part de la família, hi pot parlar cada dia, però amb la que viu a les zones de més a prop de Rússia, no. Diu que els familiars tenen sentiments dividits: per una banda, s’han sentit sols, perquè els governs tenen les mans fermades i no poden pressionar fins on els agradaria i, per tant, senten que la situació és injusta; però, per una altra, els arriba el suport i el caliu de la solidaritat, cosa que els dóna força. “Això fa que suportin aquesta situació i continuïn amb l’autoestima alta pensant que podran guanyar la guerra amb l’ajuda de tothom –diu–. Se’ls ha d’entendre com a herois. Demostren que, si ens mantenim units, es pot guanyar.”

Sigui com vulgui, el conflicte es fa etern. “És una cosa que no hauríem imaginat mai. És un dijous sencer que no s’acaba”, diu na Kristina. Es refereix al dijous 24 de febrer de 2022, quan va esclatar tot. “Volem que arribi l’horabaixa, la nit… Però encara som a migdia. Aquest 24 de febrer ja fa dotze dies que dura, i només volem que arribi la nit i que sigui divendres.” I que amb el divendres arribi la pau i la tranquil·litat, ara sense cometes.