23.03.2020 - 21:50
Fa dos o tres anys que va començar a perdre la memòria. Només tenia clares dues coses. Que casa seva és aquella que té el potus que grimpa per una paret i fa la volta a la sala i que té una balconada des d’on es veu el mercat municipal. Té clar això i qui són els cinc membres de la seva família. Els de sempre. La resta: les edats, si avui és ahir o demà, si primavera o hivern, si ha dinat o sopat, si vivim al 2020 o al 1993, això ja no ho controla tant. Però així, amb aquestes llacunes diàries, ha anat sumant mesos i fent vida prou normal, fins que ha arribat aquest estrany fenomen. Té noranta anys i no pot entendre res del que passa.
Aquests dies, els meus pares se l’han emportada a viure a casa seva. Li han instal·lat un llit a la saleta d’estudi, al costat de la cuina. Encaixonat entre llibres, sabates, paraigües, una impressora vella i carpetes de factures de llum. En l’única lleixa que li queda lliure, a l’altura dels ulls, li han col·locat les quatre fotografies emmarcades que tenia al rebedor de casa seva. La foto en blanc i negre del casament, la d’aquell viatge a Alemanya, de la néta, d’uns nebots de Manresa.
La dona té de tot, les necessitats bàsiques cobertes i un matalàs còmode. Però només diu que vol tornar a casa. Asseguda al menjador dels meus pares, les dotze hores seguides de sol, amb les cames cobertes per una manta i les mans reposant-li enllaçades, espera no sap ben bé què. I mentrestant, pregunta una vegada i una altra: quan em portareu a casa? Quan sona l’última lletra de la paraula, ma mare ja compta els segons que passaran fins que la torni a repetir. I així, com un bucle infinit que sembla que no es pugui acabar mai. Ma mare ja no sap si contestar o fer silenci. Li ha explicat que hi ha un virus que ve de la Xina, que la gent no pot sortir al carrer, que, de moment, no pot tornar ni a casa ni al poble. Fins i tot ha millorat la història dient que al poble ja no hi viu ningú, que les cases estan buides i els carrers deserts. Li ha posat la televisió. De tant en tant, sent corona-alguna-cosa i contagi, i xifres i percentatges. Sent la paraula confinament, perquè és, sense dubte, la paraula del moment. Però intuïm que no es creu res. Ella, que tampoc no ha vist gaires pel·lícules de ciència-ficció, no pot entendre-ho. Ni que per als altres, els que sembla que tenim les neurones més despertes, fos fàcil, és clar.
Ahir va preguntar per primer cop si havia tornat la guerra. En aquesta memòria seva que deu fer uns salts i unes connexions impossibles, amb els indicis que li van arribant, és la conclusió a la qual arriba. Ja se sap que la memòria antiga es conserva millor. I a més, les nétes sabem que aquelles dones probablement no van acabar d’oblidar mai el fantasma d’aquells anys en què eren nenes i tot es va aturar. Aquells sons i les olors humides d’escassetat. Les sirenes, la gana, l’anar corrents buscant casa o refugi. Aquelles nenes que ara són tan grans que han perdut la memòria, conserven aquella sensació als ossos. La commoció de l’aturada. La paràlisi de la por. De fet, la conserven perquè no la van poder oblidar mai.
Les nétes hem conegut aquesta por subterrània, perquè ja hem vist les àvies en color, comprant gelats i explicant aquells temps com si fos una història de tan dura gairebé inventada. Però de vegades, hem vist filtrar-se aquella por en el dia a dia. Ho sabem perquè quan les acompanyàvem al supermercat continuaven mirant el preu de l’arròs i de l’oli. Perquè tot i que les botigues dels anys setanta, vuitanta i noranta eren plenes de cacaolat i reclams optimistes, elles, les nostres àvies, conservaven aquella ombra arcaica del perill en alguna part del cervell. Sabien que tot podia canviar d’un dia per l’altre. Per això eren les previsores del segle XX i continuaven fent arròs bullit i farinetes, perquè tenien clar que cada dia no podia ser diumenge. I volien tenir sempre el congelador ple. Aquell invent modern, simulacre de la seguretat. Una garantia tangible que mai tornaria l’abisme de la gana.
Ma mare, quan ja no sap què inventar-se ni com explicar-li-ho, es rendeix i li contesta que sí. Que ha tornat la guerra. Llavors sembla entendre-ho més de cinc minuts seguits, i deixa de fer la pregunta. Li explica que en aquesta guerra no hi ha bales. Ni soldats, com diuen alguns. Però que sí que hi ha restriccions i incertesa. La gent no pot anar a treballar, ni professors ni alumnes van a l’escola, els restaurants han tancat i no es pot fer esport a l’aire lliure, ni trobar-se en grup. Li explica que als hospitals hi ha molta gent ingressada i que es necessiten respiradors. Que hi ha empreses que hauran de tancar, però no només això, sinó que res no podrà continuar com fins ara.
Ella es queda fixada. Com si no s’ho acabés de creure. De sobte, gira el cap i veu el cirerer florit dels veïns de davant, i es nota als ulls com ha deixat enrere la preocupació i una espurna de vida li torna al rostre. Diu que cada dia té les flors més grans i blanques. Que semblen flocs de cotó. Que quan bufa el vent sembla que nevi. Llavors mira cap amunt, com si fes un càlcul ràpid, i comenta que ara arriba el temps de les cireres. I que farà confitura. La seva cara d’arrugues sembla relaxar-se. Li passa el mateix a la tarda, quan sonen les cassoles i pregunta cada dia què passa allà fora. Les pupil·les s’expandeixen un mil·límetre o dos. I somriu quan aconsegueix, tot i la sordera, sentir els crits del veïnat. ‘Visca els metges i les infermeres! Estem amb vosaltres! Els carrers seran sempre nostres!‘ Des de darrere el vidre, veu com es van encenent els rectangles de llum grocs i taronges de cada casa quan són les vuit. Al pis de dalt sona un piano i la del tercer canta una cançó al balcó que reconeix. Comença a taral·lejar-la fluixet. Quan això passa, tots en aquella casa respiren tranquils, com si aquella companyia fos el millor antídot.
Ahir li vaig trucar i em va dir que quan torni em donarà la confitura de cirera. Jo li dic que sí, que aviat remenarem juntes les cireres confitades. I no només això, sinó que ho farem tot. De fet, moltes de les converses aquests dies s’acaben així: quan tot això acabi, farem això i farem allò altre. Perquè tots, joves i vells, tenim aquest pilot automàtic de supervivència ara a ple rendiment.
Si nosaltres vam ser la generació que escoltàvem les històries de la guerra, potser de velles, començarem els nostres relats de vida parlant del moment en què tot es va aturar. De quan els mesos van perdre els seus trenta dies i vam iniciar un calendari nou. El del dia 1, 2, 3, 4 de confinament. Com si la vida s’hagués tallat en aquell punt i el comptador s’hagués posat un altre cop a zero.
I cada dia veiem més clar que aquí comença l’episodi col·lectiu més important de les nostres vides, i tot i que encara sense la perspectiva que mereix i una escriptura confusa, intentarem viure’l amb la responsabilitat que es mereix. Pensant que aquest serà el repte de la nostra generació, perquè res no continuarà igual. Que d’ara endavant, caldrà pensar, juntes, una altra manera de viure. Encara que sigui per Skype.
