06.04.2021 - 21:50
|
Actualització: 07.04.2021 - 08:54
Rosa Molleví va néixer el 1920 i el mes de febrer passat va complir cent un anys. Però aquest darrer és com si, d’alguna manera, no l’hagués viscut. D’ençà del 29 de febrer de l’any passat que no surt del seu pis del barri de Sant Antoni, a Barcelona, per por d’agafar la covid. Ara comença a veure la llum al final del túnel. Finalment, i després de molta espera, ahir va rebre la trucada que per fi la cita per a vaccinar-se.
Serà demà i un infermer li administrarà el vaccí a casa seva perquè la Rosa no s’hagi de desplaçar fins al CAP Manso. Paradoxalment, no serà pas la primera de rebre’l, a casa seva. La seva jove, quaranta anys més jove, ja el va rebre fa dies després de demanar hora en la crida que va fer el govern per als grups de 55 a 65 anys. “Fins que no ho vegi no m’ho creuré”, diu en un to escèptic la Mònica, la néta de la Rosa. Després de rebre la trucada està més tranquil·la, però alhora és crítica amb l’espera que ha hagut de suportar l’àvia. Perquè la vaccinació del grup de més de 80 anys va començar fa més d’un mes.
El Departament de Salut sempre ha dit que els criteris que se seguien per a vaccinar són els que ja van explicar de bon començament: factors de risc i edat. Per això la família de la Rosa Molleví no entén com és que han tardat tant, tenint en compte que té més de cent anys.
Cada setmana un infermer atén la Rosa al domicili per fer-li un seguiment de les cames, que fa temps que se li inflen, cosa que li impedeix de caminar amb normalitat. “I a mi, quan em tocarà?”, demanava cada setmana. Dimecres passat la resposta la va deixar bocabadada: “Em van donar l’excusa, que no sé si clínicament és acceptable, que com que prenc antibiòtic per a la cama, no em podien vacunar.” Però no en vol fer sang: “Suposo que hi deu haver un protocol i fins ara no hi he pogut entrar”, afegeix.
La seva néta també hi va insistir. Fa dues setmanes al CAP li van dir que se’ls havien acabat els vaccins de Pfizer, que són els que s’administren als més grans de vuitanta anys, i que fins a l’abril no n’arribarien més: “Hi ha les vacunes que hi ha, això ho podem entendre. Ara, no s’entén com es distribueixen. Conec el cas directe d’una àvia de vuitanta anys que ja li van trucar del CAP de Manso per a vacunar-se. Va anar-hi amb la seva assistenta, i a ella també li van posar la de Pfizer, tot i que a aquesta dona li haurien pogut posar la d’AstraZeneca.”
La distribució dels vaccins de Pfizer ha estat una de les mancances del pla de vaccinació. Catalunya és la comunitat que menys ha vaccinat en aquesta franja d’edat. Un 70% ha rebut la primera dosi. Al País Valencià (90%) i a les Illes (80%), per exemple, i també en comunitats espanyoles com ara Andalusia (96%), han prioritzat aquest grup poblacional i tenen unes xifres de cobertura molt superiors. Això sí, d’ençà de la setmana passada, quan Salut va rebre noves dosis de Pfizer, l’acceleració ha estat vertiginosa i en menys de deu dies s’ha gairebé duplicat el nombre de vaccinats. I ara ja li toca, a la Rosa.
Així posarà punt final a un confinament autoobligat que ha durat més d’un any. Per por del contagi no s’ha arriscat gens ni mica. L’última vegada que va trepitjar el carrer per a passejar va ser el 29 de febrer del 2020, dia del seu aniversari. Poc més tard el virus paralitzà el país. Durant aquest temps, només una excepció, fa dues setmanes. Però va ser perquè l’operessin d’urgència per a fer-li un trasplantament de còrnia i el taxi la va conduir de porta a porta.
Explica que ha estat dur, però que ha intentat viure-ho com un fet temporal. La pintura, la lectura i la costura, impossibilitades pels problemes de visió, han estat suplertes per La Traviata, Aida, Rigoletto i Madama Butterfly. “Tinc un bé de deu d’òperes. A les tardes me’n posava una i el món era una mica millor.” Però ganes de sortir no li’n falten i ja sap què farà quan estigui immunitzada: “Agafaré la meva cadira motoritzada i aniré a fet una volteta al barri, ni que sigui per prendre una mica el sol. I si trobo alguns coneguts, em pararé a parlar.”
