Mon avi ja és un personatge de novel·la

Sé que vas ser tu qui va convèncer el pare perquè em deixés estudiar filologia, i la vaig acabar tres anys després que te’m morissis, la carrera. Recordo trepitjar el pati de lletres l’endemà del teu funeral i no entendre que tot estigués igual. Tenia vint anys, i dos dies abans havia sentit la teva ranera agònica apagant-se a l’habitació del costat. No em vaig voler perdre ni un minut de la teva vida, d’aquell últim capítol prematur i injust, i vaig demanar a la mare que et posessin un jersei meu com a mortalla. Anaves tan ben vestit com sempre, però amb aquell suèter blau marí de coll en punta que necessitava que t’enduguessis. Per tu em vaig tornar fetitxista, i tinc totes les teves cartes i postals ben guardades, per moltes mudances que visqui no les perdré, perquè un dia en farem una tipografia, les teves dues nétes més petites, les que recorden quina olor feies, com caminaves, com mastegaves, com reies, com t’enfadaves, com tancaves els ulls per recordar alguna cosa, com et grataves l’esquena a l’ampit de la porta de la cuina, com arrebossaves l’abuela de diminutius dolços, com eres ja un personatge de novel·la, de tan increïble que ens semblaves. L’àvia i tu, dos ocellets, sempre ho dèiem.

Tu no llegies ficció, te la inventaves. Cada nit, un conte. Però a la teva biblioteca tot eren manuals i llibres d’història. Amb tu vaig entendre tot el sentit que pot tenir la paraula autodidacte. Vas aprendre tot sol, amb l’ajuda de manuals i molta paciència, tots els oficis que vas fer: rellotger, tècnic de ràdio, optometrista, fotògraf, tècnic de televisors. I encara tenies temps per als invents, per a l’abuela, per a nosaltres, com si tu decidissis a quin ritme passaven les hores, perquè per damunt de tot eres rellotger, el director d’orquestra de tots els tic-tacs de casa vostra, aquella banda sonora que a la nit ens empenyia cap al son de forma compassada.

Tu no llegies ficció i ara n’ets un personatge. Ja t’ho he dit, aquests dies, uns quants cops, que sortim en un llibre. Bé, hi surts tu i jo t’acompanyo des d’una nota a peu de pàgina. Tu ets ficció, jo una informant. En Màrius Serra ha escrit una novel·la sobre Palau Ferré i ha fet una cosa que a tu t’empiparia molt: barrejar realitat i ficció. Però et duraria poc l’emprenyada, perquè de seguida començaries a riure, t’hauries de treure les ulleres per eixugar-te les llàgrimes perquè, saps què?, hi fas de xofer! Tu que conduïes sempre en primera, que abans de sortir amb el cotxe havies de fer mitja dotzena de preparatius, que improvisar t’esqueia tan malament, ara ets un xofer de novel·la que a cop de volant apaga els focs de l’artista. I llegint La dona més pintada he tingut ganes de preguntar-te què en pensaves, d’aquell pintor amic teu, perquè no vaig pensar a fer-ho quan hi eres del tot, que encara hi ets, si t’escric. I què en devies pensar, de la seva crema de quadres i del seu litigi amb en Peirats, tu que també vas treballar sempre sol, que si mig Montblanc tenia un Palauferré a casa, hi va haver una època que tot el poble hi tenia també un rellotge, una ràdio o una tele arreglats pel López, el Lopas a la ficció del Serra. Els seus quadres i els “teus” rellotges convivint a les cases dels montblanquins, i vosaltres dos amb cotxe per la Conca i el Camp de Tarragona, i ara atrapats en una novel·la, ell com a protagonista, tu com a secundari amb carnet de conduir i una velocitat que és de ficció.

He posat marcadors blaus a totes les pàgines on surts, avi. Marcadors blaus en una novel·la aliena mentre no escrigui el llibre on sortireu l’àvia i tu, que perquè no sigueu mai de ficció per a mi us hi faré per als altres, us atraparé en un llibre, com atrapaven les teves fotografies el Montblanc del segle vint, el que encara tenia llambordes a tot al carrer Major, coques de cal Torrelles al número 42 i cigonyes al campanar de Santa Maria. He posat marcadors blaus allà on ets un personatge de ficció, i cada marcador blau hi és gràcies a tu, que vas convèncer el pare perquè em deixés estudiar filologia i no sabies que fent-ho aconseguiries com a mínim sortir en una novel·la. Si no arriba a ser per tu, aquesta dolça estupefacció de veure’t a les pàgines d’un llibre de ficció no l’hauria tastada.

No havia llegit mai així, avi, sobre un lloc conegut però escrit per algú amb qui no l’he compartit, sobre una gent coneguda però que eren desconeguts per a qui escriu, veient un lloc i un temps tan familiar per a mi convertit en matèria literària en mans d’un altre, d’un que s’ho mira des de fora i aconsegueix retratar-ho fins al punt de fer-me creure que a partir d’ara compartim un tros de passat montblanquí. El protagonista és el pintor, però jo he llegit la novel·la buscant-te i cada marcador blau és una petita victòria. Podria arribar a creure que us vau conèixer, amb en Màrius. No em costa gaire veure-us als quatre cantons, ell arribant de Barcelona, tu venint de la botiga, la rellotgeria, i comentant el temps que fa, meteoròleg frustrat que eres, amb un pluviòmetre fet per tu clavat al terrat de casa, en aquell carrer Major de llambordes i coques toves.

En Màrius no ho sap, però qui coneixia en López, el que va ser el rellotger de Montblanc i comarca, si llegeix La dona més pintada té uns quants somriures assegurats, perquè si havies de ser tu qui portés Maties Palau Ferré a l’aeroport, tot Montblanc, aquell “tot Montblanc” dels quadres i els rellotges, sap que el pintor perdria l’avió. Però ara ets un personatge de ficció de velocitat imaginada, i sé que te’n rius i hi treus importància, amb el teu, el nostre, suèter blau marí, però que amb aquella alegria teva tan cap endintre ho deus estar explicant a tothom, com jo, que em faig un tip de dir que mon avi ja és un personatge de novel·la.