L’avantguarda dels tres-cents cinquanta mil…

Ja hi llogo cadires, per veure les maniobres de Sánchez aquest estiu per tal de conservar el poder, però, entretant, és palès que el manteniment d’Espanya recau en monarquia, exèrcit, policia, judicatura i clavegueres de l’estat, amb les seves politges i altaveus mediàtics. Aglutinat el vot sociològicament franquista contra els no assimilables (Euskadi/fantasma d’ETA, Catalunya/Primer d’Octubre), PP i Vox s’han llançat com llops afamats sobre les perifèries dèbils (País Valencià, Illes, Aragó: no és pas casual que siguin baules de l’antiga Corona on la història batega pel seu compte), que els bastaixos dels difunts Ciudadanos els havien artigat oportunament. Direu que no és res de nou, però, a la vista dels resultats de les municipals de diumenge passat, podem dir que s’ha acabat una onada repressiva repugnantment enganyosa i que som a les portes d’una onada feixistament exterminadora. Si la primera consistia a acollonir dirigents fins a sotmetre-les a una connivència vergonyant i vergonyosa, la segona ha de ser, en la descarnada estratègia d’estat, la de liquidar, ras i curt, les institucions autonòmiques. La catalanofòbia està ben establerta com a ideologia hegemònica a Espanya i de dominació sobre Catalunya: el xoc està servit sense mitges tintes, ho sabíem, i n’hi ha que no se n’han volgut adonar.

En aquest context, l’abstencionisme d’esquerres (perquè el pujolisme sociològic va anar a les urnes i va guanyar a Barcelona…) de diumenge passat ens informa de: a) la ràbia covada aquests anys sense estratègia, sense programa i sense lideratges; b) la rebel·lia contra un escenari de rendició amb armes i bagatges i el seu correlat de desmobilització del poble; c) el desconcert tàctic davant la batalla interna al moviment: mentre que ERC i CUP han caigut en picat, Junts només ha perdut uns sis mil votants del 2019; d) la formació d’un quart espai en l’àmbit del moviment, atès que els tres-cents cinquanta mil vots del 2019 que no hi han comparegut constitueixen un “partit de l’abstenció”, el destí del qual serà guiat per qui n’entengui bé continguts i aspiracions.

També en podem extreure unes quantes lliçons d’aquest diumenge: a) creure’s en possessió de la raó històrica no és pas senyal de capacitat per a imposar-la; b) la lluita de base contra la repressió en tots els terrenys és un component polític de primer ordre per a mobilitzar i mantenir units els rengles propis sense esperar res de l’enemic; c) les úniques batalles perdudes són les que no se saben afrontar; d) no hi ha espais de poder buits, sinó incompetència per a ocupar-los creant-ne la raó, fabricant-ne la imatge, i ajudant-ne al desplegament.

Amb ràbia, rebel·lia, encert tàctic, batalles oportunes i espais de poder propi, tres-cents cinquanta mil vots abstencionistes representen l’avantguarda del moviment a reprendre. No pas encaixonant-lo en camps trillats, com les autonòmiques o les espanyoles, sinó dotant-lo de programa, organització i lideratge: això vol dir, capacitat de penetració social, disciplina fèrria i gent sense por. El sistema espanyol ja proporciona espais on fer florir la resignació, el conformisme, l’oportunisme i l’egotisme, no cal regar-los-hi; si governen els bons, còctel d’opiacis; si governen els dolents, oli de ricí. Si el milió dos-cents mil i escaig que han votat ERC, Junts i CUP volen continuar participant en el sistema, tot el respecte, i si encara tenen temps per a reagrupar forces (potser a partir de Barcelona enfront de PSC, comuns i PP), tant de bo no pateixin derrotes estrepitoses.

El vot del 2017 (desembre) encara semblava útil per a frenar massivament el vot massiu espanyol, coagulat per Ciudadanos, i demostrar que, malgrat el 155 i la repressió desencadenada, tenien enfront un poder popular intacte, però el del 2021 (febrer) ja va veure la primera abstenció davant les claudicacions i l’acceptació del marc espanyol dels judicis. El moviment començava a donar senyals de desafecció, però aquest diumenge el miratge de la farsa dialogant s’ha dissolt: l’estat ha refermat els últims cinc anys el discurs de la “normalització” i han caigut totes les màscares dels impostors nostrats. En aquestes eleccions municipals, els tres-cents cinquanta mil abstencionistes han obert una escletxa de consciència antagonista: participar acríticament, o sigui, pretenent que l’administració de les coses (“municipalisme”, “autonomisme”) està per sobre, o al marge, dels interessos nacionals, és un derivat de la submissió a l’ordre mental espanyol. En conseqüència, aquesta avantguarda dels tres-cents cinquanta mil n’ha de restar al marge, ha de ser preservada de la corrupció ideològica, simbòlica i política del sistema espanyol, res de pretendre convertir-la en un “quart partit” de sotamà en autonòmiques (“que els buròcrates es mengin els buròcrates”) o espanyoles (“que los muertos entierren a sus muertos”); res de fronts antifeixistes per a subordinar-se a les estratègies perdedores de les esquerres espanyoles. Ben al contrari, l’avantguarda dels tres-cents cinquanta mil hauria de ser ampliada, no pas sobre el desencís comportador de desmobilització, sinó sobre la convicció que ens esperen moments en què, ben organitzada, pot ser imprescindible per a defensar el país i, de passada, els que se n’adonin, tardanament, que no hi ha res a fer dins el sistema representatiu a l’espanyola.

Participar amb un gruix en el terreny marcat per l’enemic i, alhora, preservar una avantguarda fora del seu abast pot ser una estratègia no elaborada, però, en tot cas, és un fet que ha tingut lloc aquest diumenge. Un fet que cal remarcar per fer-nos-en conscients i no caure en la dicotomia banal de “bons” i “dolents”, “patriotes” i “botiflers”, que tan feliços fa l’enemic i certs comentaristes primaris i interessats que consideren “independentista” qui no ha perdut vots (com si Trias s’hagués manifestat gaire independentista en campanya o com si el vot neoconvergent no signifiqués un retorn a l’ordre possibilista) i “no independentista” qui els ha perdut (com si la CUP no hagués pagat per l’error d’haver facilitat el pacte d’investidura a uns impostors o com si els tres-cents mil votants que ha perdut Junqueras fossin tan soques com el grapat d’inútils que manen a ERC). Així només s’abonen derives extremoses per mantenir campanars de monestir…

I als qui ens diguin que els interessos socials han de ser defensats a les institucions, els contestarem que, fins ara mateix, els interessos socials s’han defensat a peu de carrer, de fàbrica, de barri, d’escola, o de llengua: a falta d’un sindicalisme nacional massiu i de classe que expulsi el sindicalisme espanyol subordinat, les institucions fan d’estàtues de marbre entre patrons i treballadors. Qui pretengui de representar els interessos socials al parlament, va ben servit, car li costarà molt de justificar on comencen els seus interessos particulars, o de grup, o de partit, i on s’acaben els interessos genuïnament socials, quan la societat ja s’ha empassat l’ham de la “crisi en bucle” com a ideologia per a justificar la sostracció contínua de rendes als treballadors; les lleis autonòmiques són asfixiades sense treva per la maquinària espanyola; el govern de la Generalitat ha esdevingut una delegació del govern espanyol; i als Mossos d’Esquadra i a la Guàrdia Urbana de Barcelona els falten dos telenotícies per envestir independentistes al crit de “a por ellos”.

Naturalment, hi haurà qui pretengui que el vot abstencionista és de futris esquerranós, de populisme apolític, o d’oportunisme ideològic, però seria una lectura que no haurà seguit els meandres de la consciència que batega sota l’aparença de “normalitat”: el vot abstencionista del 28 de maig és, alt i clar, el fil conductor que ve del Primer i del Tres d’Octubre, alimentat per l’energia popular del Tsunami, la batalla campal d’Urquinaona, les ocupacions i les Marxes, la lluita sostinguda contra la repressió dins i fora del país (a les portes del juliol ens espera la sentència europea)…

Qui no se’n vulgui adonar, només hi clissarà aparences, ombres xineses.