Avançament editorial: ‘Estimats volcans’

A continuació us oferim un fragment d’Estimats volcans: El vulcanisme, del Pacífic a la Garrotxa, d’Arnau Folch i Duran, Joan Martí i Molist i Llorenç Planagumà i Guàrdia, editat per la revista Mètode dins de la col·lecció «Monografies Mètode»:

«Les erupcions de tipus explosiu són, sens dubte, les que comporten un perill més elevat tant per la seva intensitat com per la generació de materials piroclàstics de mides molt diverses que solen causar una gran quantitat d’impactes a diferents escales. A continuació veurem de quina manera i per què tots aquests fenòmens impacten en el territori i en la població, així com els perills que se’n deriven. Comprendre els possibles impactes dels fenòmens volcànics és un pas previ essencial per la posterior quantificació del perill i l’avaluació del risc.

Colades de lava. Quan pensem en un volcà, el més probable és que ens vingui a la ment la imatge d’una colada de lava. Això no és casualitat: són el producte més característic de les erupcions de tipus efusiu. Un cop a la superfície, com qualsevol fluid, les colades de lava es mouran més o menys ràpidament en funció de la seva viscositat i dels pendents del terreny per on circulen. La velocitat d’una colada de lava, però, tendeix a alentir-se progressivament a mesura que el magma es va refredant i solidificant i finalment dóna lloc a una roca ígnia. Si parlem d’impactes, l’emplaçament d’una colada de lava causa un grau de destrucció molt elevat en les zones afectades, en particular si el seu curs travessa zones habitades, conreus o zones forestals. Ara bé, cal dir que, en general, les persones en som poc vulnerables perquè el seu moviment és relativament lent (de l’ordre d’uns pocs quilòmetres per hora) i hom pot escapar fàcilment de la seva zona d’acció. És per això que hi ha pocs casos documentats de morts directament causades per colades de lava. No obstant això, cal tenir molt present que els seus perills secundaris poden ser molt considerables. Per exemple, una colada de magma subglacial sovint pot fondre una massa de gel prou gran per desencadenar una inundació o un lahar. Això ho saben molt bé a Islàndia, on aquest fenomen fins i tot té un nom: jökulhlaup. Un altre perill secundari molt notable es dóna amb magmes molt viscosos (generalment més freds) perquè, en aquest cas, les colades flueixen amb dificultats i tendeixen a créixer verticalment, fet que genera un dom que, en cas de col·lapse gravitacional, origina fluxos piroclàstics. D’exemples tràgics, n’hi ha hagut diversos al llarg de la història, però sense dubte un dels més devastadors va ser la destrucció de la ciutat de Saint-Pierre, a l’illa de Martinica, a causa de l’erupció del mont Pelée del 1902.

Bombes volcàniques. Els blocs o bombes volcàniques es defineixen com qualsevol fragment de tefra de mida superior a seixanta-quatre mil·límetres. Això inclou qualsevol piroclast que vagi des d’uns pocs centímetres fins a blocs de més d’un metre de diàmetre. Les bombes volcàniques són un producte típic de l’activitat de tipus estrombolià, ja que aquesta es caracteritza per una menor intensitat explosiva i, en conseqüència, l’eficiència del procés de fragmentació del magma dins del conducte és menor, insuficient per a generar material piroclàstic més fi. A causa de la seva mida, les bombes volcàniques no poden ser transportades pels vents d’una manera passiva i segueixen trajectòries de tipus balístic fins a emplaçar-se a pocs quilòmetres de distància. Els seus impactes, per tant, són molt locals i es restringeixen a les proximitats del cràter, on poden danyar cobertes d’edificis i fins i tot persones, així com provocar incendis si encara estan incandescents quan arriben a terra. Per exemple, la recent erupció del volcà Ontake (Japó) el 27 de setembre del 2014 causà seixanta-tres morts per impacte de bombes volcàniques, molts d’ells excursionistes que es trobaven prop del cràter durant la inesperada reactivació del volcà.

Fluxos piroclàstics. De tots els perills d’origen volcànic, els fluxos piroclàstics són els que poden causar un grau de destrucció més elevat a causa de la seva temperatura, volum de material transportat i velocitat, que sovint arriba a superar els 100 km/h. Ja hem vist que els fluxos piroclàstics són una barreja de gasos volcànics calents i aire amb material piroclàstic suspès que, a causa de la seva densitat, es desplacen seguint la morfologia del terreny fins que s’emplacen a una distància del volcà que depèn de factors tan diversos com la quantitat d’energia inicial, el tipus i concentració de material en suspensió, la temperatura o l’orografia per on circulen. Aquestes colades de piroclasts es poden generar sigui pel col·lapse total o parcial d’una columna eruptiva, sigui pel col·lapse gravitacional d’un dom de lava. En qualsevol cas, els fluxos piroclàstics solen comportar la destrucció total de les zones afectades i, en casos extrems, efectes climàtics. Aquests es deuen a la presència de material fi (partícules micromètriques) que pot escapar del corrent principal i ser transportat fins a capes altes de l’atmosfera dins de grans núvols convectius que acompanyen el corrent principal. A mesura que els corrents es desplacen i les partícules en suspensió més grans es van dipositant a terra, el flux es dilueix i va disminuint la seva densitat. Les distàncies d’afectació dels fluxos piroclàstics poden variar des d’uns pocs fins a centenars de quilòmetres. Normalment l’àrea afectada es restringeix a les valls i fondalades de l’edifici volcànic, tot i que, en alguns casos, els fluxos piroclàstics poden saltar barreres orogràfiques (això sol passar en fluxos més diluïts, també anomenats surge). A diferència de les colades de lava, l’impacte directe major dels fluxos piroclàstics es deu a la gran pressió dinàmica que aquests exerceixen, capaç d’enderrocar i enterrar tots els objectes i estructures que troben al llarg del seu camí. La destrucció de les ciutats de Pompeia i Herculà a conseqüència de l’erupció del Vesuvi el 79 dC n’és potser l’exemple més cèlebre. A més a més, les altes temperatures dins dels fluxos (de fins a 700 ºC) incendien qualsevol material combustible, boscos i vegetació inclosos. Per altra banda, la deposició de cendres i material és molt susceptible de generar impactes secundaris en forma de lahars.

Lahars. Els lahars són fluxos de sediments volcànics barrejats amb aigua, generalment d’origen glacial, de superfície (rius o llacs), o de pluja. Com en el cas dels fluxos piroclàstics, el comportament dinàmic dels lahars depèn de la quantitat de partícules en suspensió que transporten (és a dir, si són densos o diluïts), que en determina la mobilitat i l’abast. En alguns casos, poden assolir velocitats de desenes de quilòmetres per hora i abastar grans distàncies. Són un fenomen altament destructiu, tot i que els seus impactes se circumscriuen exclusivament a les zones de canalització que típicament coincideixen amb torrents i valls fluvials. Poden enterrar grans superfícies de terreny amb sediments i, fins i tot, canviar-ne la morfologia, cosa que dificulta molt la predicció de la seva trajectòria. Els lahars són un producte secundari típic de les erupcions volcàniques, ja que es poden desencadenar per fusió de neu o glaceres, per col·lapse i trencament de llacs volcànics, per pluges torrencials sobre material piroclàstic poc consolidat, o bé per esllavissades.»

Continuar llegint Estimats volcans