Avançament editorial: ’Vida nova’, de Dante Alighieri

Aquesta setmana arribarà a les llibreries del país una nova traducció de la Vida nova, de Dante Alighieri (Florència, 1265 ‒ Ravenna, 1321). És un dels escriptors més influents de les lletres universals, el pare de la literatura italiana i la figura que encapçalà el pas de l’edat mitjana al Renaixement. Conegut sobretot per la Divina Comèdia, considerada de manera unànime com un monument de la poesia de tots els temps, va escriure tanmateix més obres cabdals, com és Vida nova, considerada el seu antecedent.

Llegiu un fragment de Vida nova, de Dante Alighieri (Adesiara).

L’editor d’Adesiara, Jordi Raventós, ens parla de la nova traducció i de per què aquesta obra és important per a la literatura italiana, europea i universal:

“Ei gent que pel camí d’Amor passeu, pareu-vos i mireu…”: El centenari de Dante rep una vida nova

Aquesta nova traducció de la Vida nova, de Dante Alighieri, s’afegeix a la que en va fer Manuel de Montoliu, en un ja força llunyà 1903, i que va publicar la Biblioteca Popular de L’Avenç –traducció reeditada, això sí, unes quantes vegades. El llibre, en edició bilingüe, conté, a més d’una traducció acurada, una introducció aclaridora i un apartat extens de notes al final (per als lectors més curiosos) a cura del mateix traductor, Rossend Arqués, que és un dels més grans coneixedors europeus de l’obra influent del poeta florentí.

I crec que no és gens sobrer de dir “influent”, perquè la Vida nova, escrita a les acaballes del segle XIII, va ser importantíssima en molts aspectes. En primer lloc, perquè el poeta no es va valer del llatí, com era habitual a l’època, sinó de la llengua vernacla, tot donant-li categoria de llengua de cultura; en segon lloc, perquè la Vida nova és considerada un antecedent decisiu de la Divina Comèdia, i, en tercer lloc –entre molts més aspectes clau–, perquè va causar una transformació tan gran de la poesia que nosaltres encara en som poc deutors o molt, per no parlar de l’enamorament que s’hi narra, un dels més famosos de la història de la literatura, si no el més famós: el de Dante envers Beatriu.

Arqués descriu magistralment aquest enamorament primerenc i què va significar per a la poesia: “L’amor que una noieta florentina inspirà a Dante quan tots dos tenien nou anys no només va ser un sentiment del tot terrenal […], sinó també un feix de llum que va irrompre, amb la velocitat i la força d’un llamp, en la seva vida i n’encetà una nova etapa (la ‘vida nova’) en què ell […] converteix aquest amor en un viatge hiperurani. Perquè s’esdevingui aquesta transformació serà cabdal i necessari que, en aquest relat masculí dels fets, la dona estimada hagi de deixar aquest món.” En efecte, el poeta florentí inaugura així un nou motiu poètic que ben aviat havia de tenir notables seguidors: recordeu només, a tall d’exemple, el Cançoner de Petrarca.

Però no es tracta tan sols de gaudir dels bells poemes que Dante ens ofereix de cap a cap del llibre, atès que la Vida nova és un prosímetre, és a dir, un text que conté prosa i poesia. I aquesta combinació –una altra de les aportacions d’aquesta obra al panorama literari romànic– ens permet d’anar resseguint les circumstàncies biogràfiques de la composició i el significat simbòlic dels poemes. El poeta, doncs, ens va ensenyant com ha anat “cuinant” cada poema, i això no deixa de ser un privilegi per al bon lector.

Dit això, només em resta de recomanar-vos que llegiu aquesta joia, i que ho feu, si podeu, reposadament a fi d’assaborir totes i cadascuna de les delícies que conté. No en va, diuen els entesos, la Vida nova és la màxima expressió del dolce stil nuovo.
Jordi Raventós