30.11.2024 - 21:40
Bo i coincidint amb el centenari de la mort d’Àngel Guimerà, l’editorial Adesiara publica la novel·la Rosa de Lima, acompanyada de dos contes més. Segons que explica l’editor Jordi Raventós, el volum aplega la narrativa de Guimerà. L’edició és a cura de Neus Oliveras Samitier, que també signa la introducció. Dues idees sobre la novel·la: la monotonia de la Castellassa, un casalot sòrdid i isolat on viuen una mare i un fill que no hi és tot, anomenat Hipòlit, es veu sotragada per l’aparició de dues dones, donya Leocàdia i Rosa de Lima, que hi resten un quant temps per un motiu ben peremptori. Anys després, en plena Setmana Tràgica, el fill de l’Hipòlit pren part en el saqueig i la crema de convents a Barcelona, però el seu furor inicial esdevé commiseració i generositat davant d’una descoberta d’allò més inesperada, que aboca el lector a un desenllaç pertorbador que, com el dels dos relats que s’inclouen també en aquest volum, és digne del més gran dels nostres dramaturgs.
Llegiu un fragment de Rosa de Lima, d’Àngel Guimerà (Adesiara).
L’editor Jordi Raventós, d’Adesiara, explica als lectors de VilaWeb:
“Guimerà no sols va escriure teatre
En l’any del centenari de la mort d’Àngel Guimerà, en què hi ha hagut diversos actes commemoratius, però les recuperacions de les seves obres, si no vaig errat, han brillat per la seva absència, arriba aquesta setmana a les llibreries Rosa de Lima i altres proses, que aplega tota la seva narrativa, això és, Rosa de Lima, l’única novel·la que va escriure, i els contes ‘Lo gos de casa’ i ‘Lo Nen jueu’.
És ben cert, com assenyala la professora Neus Oliveras Samitier –que ha tingut cura de l’edició i ha confegit la introducció del volum–, que l’obra narrativa de Guimerà és molt breu en comparació dels altres gèneres que va conrear, especialment, és clar, el teatre, però també, i de manera molt brillant, la poesia; això no obstant, hi manté uns lligams d’allò més sòlids.
Curiosament, Rosa de Lima es va publicar primer en castellà el 1917 per raó d’un encàrrec del director de La Novela Corta, José Urquía, que volia comptar amb les plomes més prestigioses del moment en la seva col·lecció, i que no es va estar de fer-la traduir perquè sortís a llum. L’original català va aparèixer sis anys més tard, el 1923, inaugurant la col·lecció la Novel·la d’Ara, i ho va fer amb l’omissió (¿de l’editor?) d’un llarg passatge que sí que figura a la versió castellana i, també, a l’esborrany manuscrit original que en conservem, passatge que ha estat incorporat, no cal dir-ho, en aquesta nova edició.
La novel·la és ambientada en un racó de món rural i sòrdid, anomenat la Castellassa, d’una part, i a Barcelona, en plena Setmana Tràgica, de l’altra. I conté tots els ingredients d’un magnífic relat, no sense defugir una bona dosi de crítica social, atès que l’escriptor hi manifesta el seu desconcert i la seva tristor davant la revolta, i hi lamenta amb contundència, per exemple, que no s’haguessin pogut evitar els incendis de convents i esglésies. I és, d’una altra banda, una novel·la plena de contrastos (camp/ciutat, bondat/maldat, etc.), contrastos també ben perceptibles en els personatges, entre els quals es destaca sobretot l’Hipòlit, que té nombroses semblances amb el Manelic de Terra baixa.
El volum, com hem vist, incorpora així mateix els contes ‘Lo gos de casa’ i ‘Lo Nen jueu’, que Guimerà va publicar per primera vegada el 1889, a la Renaixensa, sota pseudònim. Són certament dues joies literàries, amb un lèxic riquíssim, en què l’autor, com afirma la curadora, ‘ens fica a la pell d’aquests personatges per mostrar-nos la incomprensió a què es veuen abocats’.
En l’any del seu centenari, en un any de desastres i conflictes arreu –i també a casa–, aquests tres textos de Guimerà, aquesta seva prosa, no pot ser més vigent. Ara només falta que en feu la lectura… o la relectura.”
