Avançament editorial: ‘Records d’egotisme’, de Stendhal

Aquesta setmana entrant arribarà a les llibreries Records d’egotisme, de Stendhal, traduït per Lluís Maria Todó, que també signa la introducció. L’any 1832, Stendhal, destinat com a cònsol francès a Civitavecchia, es proposa d’escriure els seus records i resseguir els fets que van marcar la seva vida a partir del juny del 1821, data del seu retorn a París després d’una llarga estada a Itàlia, fins al novembre del 1830, data del seu nomenament a Trieste. L’obra comença quan Stendhal abandona Milà acusat de donar suport al moviment independentista italià pel govern austríac i decidit a oblidar el seu enamorament platònic per Métilde. El llibre es presentarà a la llibreria la Central del carrer de Mallorca de Barcelona dimarts, dia 4.

Llegiu un fragment de Records d’egotisme, de Stendhal (LaBreu Edicions).

Els editors de LaBreu Ester Andorrà i Ignasi Pàmies ens parlen a bastament de l’obra:

“Records d’egotisme és la primera història autobiogràfica d’Henri Beyle (Stendhal). Hi relata amb detall la seva vida a París després de la caiguda de Napoleó, del 1821 al 1830. La història, que va quedar inacabada, va ser publicada l’any 1892 per Casimir Stryienski. El terme egotisme del títol va ser encunyat per Stendhal per designar dues actituds: allò que s’assembla a l’egoisme i el desig d’estar al capdavant, i allò que és un refugi dins d’un mateix per entendre els moviments de l’ànima. Trobem rastres d’aquesta segona actitud en molts dels seus escrits (contes de viatges i novel·les). Aquell que es resistia a utilitzar el jo camufla la seva vida darrere de noms assumits com el d’Henry Brulard.

Records d’egotisme va ser inicialment un passatemps d’un exiliat que quedà inacabat en fer massa calor per agafar la ploma i acabar el manuscrit. Fent-se fonedís en el seu càrrec de cònsol francès a Civitavecchia, una gran ciutat sense encant ni societat, Stendhal, el 1832, va començar a endinsar-se en la seva memòria i a resseguir els fets que van marcar la seva vida a partir del juny del 1821 (data del seu retorn a París, després d’una llarga estada a Itàlia) fins al novembre del 1830 (data del seu nomenament a Trieste). L’obra s’obre en el moment en què Stendhal, que ha marxat de Milà i s’ha d’allunyar de la bella i indiferent Métilde, un dolor que li fa tocar fons i fugir de la seva estimada Itàlia.

El llibre és la crònica d’una convalescència sentimental, on es mostra un home deixant-se anar al vaivé de les onades de la vida i de la societat. Amb nombroses digressions i anècdotes (sobre el seu físic poc atractiu, la mala sort i la desídia en fer contactes per prosperar entre les forces vives de l’època, i el fiasco de les seves aventures d’una nit, en particular), amb un intent d’introspecció que té com a objectiu la sinceritat, i indirectament el retrat d’una societat de salons, duels, amants, confabulacions polítiques i il·lusions perdudes.

L’escriptura es desenvolupa d’una manera lliure, abocant-se en calent fora de tots els estàndards de composició de la seva època, sense revisió de proves, ni un endolciment artificial dels fets, tal com raja. Una delícia entre salons daurats, agudes reflexions sobre l’ambició i la naturalesa humana i imperis que es desballesten. Segons s’explica, Stendhal és dels primers autors a jugar amb el jo a partir d’un concepte anglès: egotist. L’egotisme és una forma de sublimar l’egoisme tradicional del jo autobiogràfic. L’escriptor egotista, doncs, ha de mostrar-se amb certa distància d’un relat autobiogràfic, exigeix una nova formulació del jo. Stendhal vol explorar-se a si mateix i intentar conèixer-se. Per tant, l’egotisme no és sinònim d’egoisme; més aviat, l’egoisme constitueix un perill d’autoconeixement. Un fet que no ens és pas estrany si ho comparem amb la majoria d’escrits que podem llegir avui dia.

Segurament, per aquest motiu, Lluís Maria Todó, traductor i professor de literatura francesa, va pensar que LaBreu, i concretament, la col·lecció la Intrusa, era el lloc idoni per publicar un text tan singular de Stendhal. El volum, que serà el número quaranta de la col·lecció, serà el text escrit per un autor que fa més temps que és mort (1783-1842). Això exemplifica la modernitat dels textos de la Intrusa: Serguei Dovlàtov, Marguerite Duras, Anaïs Nin, Zbigniew Herbert o Muriel Spark, entre més, acompanyen a Stendhal, que inaugura una tradició moderna de lluitar contra l’imperialisme de l’autoficció, una tradició de llarga durada.”