Avançament editorial: ‘Quan surt la reclusa’ de Fred Vargas

La setmana del 12 de febrer arribarà a les llibreries una nova novel·la de Fred Vargas (París, 1957) en català, Quan surt la reclusa, protagonitzada pel comissari Adamsberg. El publica Amsterdam Llibres, en una traducció d’Anna Torcal i Salvador Company. Llegiu-ne un fragment.

Miquel Adam, editor d’Amsterdam Llibres, escriu fascinat per Fred Vargas:

«Vam enviar la nostra proposta de coberta a la Fred Vargas i ens la va rebutjar: de cap manera volia que la coberta ‘parlés massa’, que descobrís res de la trama de Quan surt la reclusa. Només cal veure les altres cobertes per les quals han optat els editors d’altres països. Per sort vam tenir prou reflexos –el temps corria en contra nostra– i vam fer una contraproposta que va entusiasmar l’autora. Vam respirar tranquils. Vaig notar que l’havíem entesa. La coberta ‘parla’, qui llegeixi el llibre ho veurà, però parla tal com la Vargas vol.

De la mateixa manera que Fred Vargas no vol que les seves cobertes parlin massa, m’aventuro a no explicar absolutament res de Quan surt la reclusa. En canvi, miraré de posar negre sobre blanc quatre idees que em fan pensar que el vestit a mida que normalment se li posa a aquesta autora –escriptora de novel·la negra, policíaca– li va francament petit, i que es mereix l’estatus de gran escriptora europea, de gran escriptora li-te-rà-ri-a europea. Una de les millors.

Em proposo assajar una petita panoràmica sobre l’obra de Fred Vargas, basant-me en els quatre títols que n’he llegit els darrers mesos. Perquè just acabar Quan surt la reclusa, no vaig voler evitar l’impuls de llegir-me els altres títols que Amsterdam ha anat publicant d’aquesta autora, que em té del tot subjugat.

El primer que em va impressionar de Quan surt la reclusa va ser l’eficàcia i qualitat notabilíssimes de l’escriptura de Fred Vargas. Diria que em va calmar. Sí. És una escriptura serena, intel·ligentíssima però no arrogant, d’ironia subtil, de funcionalitat arquitectònica i bellesa escultural, curvilínia. L’efecte de la seva literatura va ser un lenitiu: vaig llegir-me el manuscrit acabat de traduir sota l’efecte de l’insistent i humiliant batre d’hèlix que sobrevolava la ciutat la tardor passada. Amb deu mil polis al carrer, jo acabava d’ingressar en el club informal de lectors de Fred Vargas. Un dels integrants del club, per Twitter, va definir perfectament què fa la Fred Vargas: ‘Fred Vargas? Escriptora francesa de novel·la negra… que no té res a veure amb la novel·la negra.’

Diria que en són quatre, els motors que fan rutllar tan i tan bé les novel·les de Fred Vargas. El primer ja l’hem dit: és el seu geni literari. Ella fa bona, molt bona literatura. Fa uns mesos, potser hauria alçat la cella, si hagués llegit una sentència similar. Els maleïts prejudicis, un altre cop. És aquella problemàtica que implica voler parcel·lar la literatura en estances impermeables i injustes, i extraordinàriament incòmodes. Novel·la negra? Novel·la de polis? Bah. És ara que em revolto contra això. Els amants de la literatura tenim un deute pendent amb Vargas i molts no ho sabíem. Jo no ho sabia.

Acceptem, però, que ens regim per l’impuls tel·lúric i mandrós d’etiquetar la inclassificable Vargas. Doncs sí, fa novel·la policíaca. Només es pot considerar un demèrit pels fatxendes exquisits que ni saben ni volen saber que es perden. A diferència de Vázquez Montalbán –que mitjançant Carvalho ens explica un temps i un país– diria que Vargas està obsessionada amb el món interior de la seva creació, en la ment fascinant del seu mític i abraçable comissari Adamsberg, en el seu pensament erràtic, boirós, inconstant, fal·lible, preinstintiu, d’alguna manera melancòlic, i les tensions que aquesta manera d’operar i resoldre els casos comporta amb els seus subordinats de la brigada criminal –molt més partidaris del pragmatisme científic, tant o més ineficient que el pensament màgic d’Adamsberg. El cisma en el si de la brigada és una amenaça que evoluciona i que recorre no només la darrera novel·la de Fred Vargas sinó totes les novel·les que fins ara me n’he pogut llegir: són unes tensions pròpies de qualsevol àmbit de feina, amb els seus (des)equilibris i lluites de poder i actua com una gran metàfora d’alguna cosa que sobrepassa el cas policial del qual s’ocupa el nostre comissari en cada novel·la.

El tercer motor de les novel·les de Fred Vargas, com no podia ser altrament, són els casos particulars dels que s’ocupa cada novel·la. Vet aquí una de les altres tensions elementals que caracteritzen els casos d’Adamsberg: la pugna entre el que és sobrenatural i el que no ho és. La batalla entre el conscient i l’inconscient, entre el que és tangible i el que és intangible, entre el mite, la història i el present. Perquè els casos de l’Adamsberg –el cas de Quan surt la reclusa, Temps de gel, L’Exèrcit furiós i La tercera verge en són bons exemples– sempre els sobrevola quelcom de sobrenatural. Sempre hi ha alguna figura espectral (La tercera verge), algun indret mític i maleït (Temps de gel), una llegenda que pren vida (L’Exèrcit furiós), alguna cosa així que fa que les idees que són com bombolles de pensament –idees que no són idees–, es desenganxin de l’interior d’Adamsberg i circulin pel seu pensament i acabin esdevenint casos policials per resoldre (per desesperació de la brigada, que no sol veure cas per enlloc). La naturalesa, els animalons. La increïble pietat que no només Adamsberg sinó una part essencial de la seva brigada mostra pels animalons. Podria semblar anecdòtic, però el cas és que no ho és. La fragilitat dels animals de ciutat, dels ocells. No debades, Adamsberg és un poli nascut a alta muntanya, als Pirineus, que fa la vida a París, la gran ciutat. Diria que és un desarrelat. Diria que té una connexió amb la natura que frega el que és paranormal. Diria que un dels trets característics de l’obra de Fred Vargas és aquesta tensió entre civilitat i naturalesa. L’arqueologia. Vet aquí un nexe que també tenen en comú la majoria d’obres de Vargas. L’arqueologia, la història. És curiós observar com Adamsberg s’ajuda d’aquestes dues disciplines per avançar en les seves investigacions. I encara diria més. Vargas sotmet el comissari a una mena de ‘arqueologia personal’: només resolent punts foscos del seu passat, només entrant en crisi, Adamsberg és capaç de resoldre casos que en aparença res tenen a veure amb la seva pròpia vida. I això em porta al darrer i quart motor.

El darrer i quart motor de les novel·les de Fred Vargas té a veure amb la manera com m’he endinsat en l’univers Adamsberg. O sigui, pel final, per l’última de les seves novel·les, Quan surt la reclusa. Les novel·les de Vargas, com no podia ser altrament, avancen cap a un desenllaç autoconclusiu. O sigui, pots llegir-te la novel·la i punt, la fruiràs i l’entendràs a la perfecció. Però si, com jo, ets dels que la descobreixes amb Quan surt la reclusa, et veuràs empès de manera indefectible a llegir les anteriors novel·les, a tirar cap enrere. Perquè el passat d’Adamsberg –i no només el passat d’Adamsberg, perquè els seus subordinats de la brigada no són de cartó pedra i sempre n’hi ha algun que té un paper central en cada novel·la– és una font inesgotable de curiositat i plaer per al lector. I el lector, la lectora, descobrirà un enorme i riquíssim mosaic de personalitats davant seu, una obra d’obres, l’obra literària de tota una vida, executada de manera magistral, amb tota la coherència i intel·ligència del món. Literatura. És per això que amb la publicació de Quan surt la reclusa, a Amsterdam Llibres reeditem l’obra anterior de Fred Vargas en format butxaca, Temps de gel. Perquè no seran pocs els lectors que, una vegada llegida Quan surt la reclusa, tindran l’instint animal de llegir tot el que tinguin al seu abast de la gran escriptora europea Fred Vargas.

En fi, mireu quina hora és. I quin text més llarg que m’ha sortit. L’Adamsberg ja estaria fent dibuixets en la seva llibreta, absent.»

Miquel Adam, editor d’Amsterdam