Avançament editorial: ‘Per qui em prenc’, de Lori Saint-Martin 

Aquesta setmana entrant arribarà a les llibreries un nou títol de la col·lecció la Intrusa, de LaBreu Edicions: Per qui em prenc, de Lori Saint-Martin, traduït per Antoni Clapés. D’aquesta escriptora i traductora quebequesa, que es va morir l’any passat, diu Cristina Garcia Molina al pròleg: “Saint-Martin s’ha mostrat al món: com a professora a la universitat –és especialista en estudis feministes– i com a traductora. Ha traduït una multitud d’obres, algunes amb el seu company Paul Gagné. Tres noms, tres entre molts: Naomi Klein, Maya Angelou, Margaret Atwood. A ella devem la traducció al francès de Los palimpsestos, el prodigi antàrtic d’Aleksandra Lun. També ha escrit unes altres ficcions, a banda del text mestís que està a punt d’abordar avui, aquí, a Madrid, al cafè Barbieri. Per això tecleja: ‘Hi haurà fricció, per tant, ficció.’ Fregar un pensament amb l’altre, un pensament contra l’altre. Percussió de pedres, fer fum amb les paraules. Al final, fabular quan la visió no és prou nítida.”

Després de dècades de negació dels seus orígens, i després del naixement dels seus fills i de la mort dels pares i la germana, Lori Saint-Martin està preparada per a escriure sobre ella mateixa. Reflexiona sobre el sentiment de vergonya, sobre la necessitat de fugida i sobre la construcció de la identitat personal a través de l’abandó i l’ocultació de l’entorn natural: la família, la llengua, el lloc de naixença. Indaga sobre les arrels d’aquest canvi de llengua com a força que forma la identitat intel·lectual, social i vital de l’autora. Una història de trencaments per a construir una individualitat no tan llunyana dels secrets amb què s’arribarà a reconciliar.

Llegiu un fragment de Per qui em prenc, de Lori Saint-Martin (LaBreu Edicions).

El traductor de l’obra, Antoni Clapés, ens parla d’aquesta obra breu i intensa de l’autora quebequesa i del procés de traducció:

“A propòsit de Per qui em prenc
Quan LaBreu em va proposar de traduir ‘un llibre en prosa d’una autora quebequesa’ vaig dir que sí tot d’una. Donava per descomptat que si ells havien decidit incloure aquest llibre a la Intrusa, ja no em calia saber gaires coses més. (I quan vaig llegir el PDF, vaig adonar-me que les expectatives que havia dipositat en el llibre s’havien complert del tot.)

El nom de Lori Saint-Martin (Kitchener, Canadà, 1959 – París, 2022) no m’era desconegut; però com que m’he dedicat més aviat a traduir poetes quebequeses, d’ella no en coneixia gran cosa. I vaig cercar ajut entre les meves amistats, que em van informar sobre la personalitat de la Lori, destacant especialment el seu compromís amb la llengua francesa i la literatura quebequesa, i amb les lluites feministes.

Per qui em prenc és un récit autobiogràfic en què l’autora explica què la va empènyer a canviar de vida i de llengua materna. De passar de viure en el marc d’una família de classe obrera d’una provinciana ciutat angloparlant de l’estat d’Ontario a viure amb llibertat a la francòfona ciutat del Quebec, la capital de la província francòfona del mateix nom.

En un moment donat Lori escriu que va prendre la decisió perquè ‘la meva mare no em pogués llegir’; més enllà explica que ho va fer perquè a casa seva, a la ciutat de Kitchener, s’ofegava, no podia respirar.

La llengua i la cultura franceses (i París, com a far predominant) seduïen d’una manera tan exagerada aquella adolescent que vivia un conflicte generacional permanent amb la mare, que li semblà que l’única manera de salvar-se era fugir, canviar de tot, canviar-ho tot.

Convertida en una destacada professora universitària, traductora en tres llengües, guanyadora unes quantes vegades de premis i honors literaris, instal·lada amb el marit i dos fills al cor de Mont-real, semblaria que totes li van pondre, a Lori Saint-Martin, que no parava de viatjar. L’èxit social –potser també el personal– la perseguien, i la seva literatura té un lloc destacat en la bibliografia del Quebec.

La traducció de llibre no ha estat pas senzilla. Va caldre anar amb compte amb algunes dificultats lexicals pròpies del francès quebequès; sovint també hi ha un ús poc clar dels temps verbals. Igual com els moments en què la Lori escriptora es converteix, dins un mateix paràgraf, en la Lori protagonista. De tota manera, aquestes particularitats sempre acaben per ser ben compreses pel lector.

Especialment en els diàlegs amb la mare, el llibre està ple de frases breus (i molt simples, ben entenedores) en anglès. Vam decidir, amb els editors, de deixar-les tal qual per no crear confusions o haver de fer notes de peu de pàgina. La solució va ser posar-les en anglès i en itàliques. De manera que els diàlegs resulten molt fluids i molt versemblants.

Per qui em prenc és un homenatge a les llengües (Lori dominava a la perfecció el francès, l’anglès i l’espanyol) i a com les llengües ens fan i ens perfan com a persones, com van creant el món, el propi món.

I com s’ha dit, el llibre és l’extraordinària aventura d’una dona que va gosar de travessar el mirall per veure què hi havia a l’altra banda.

Les qüestions relatives a aquesta mena d’autoexili que la Lori aborda al llarg del llibre: canvi d’identitat, de llengua, de país, d’amics, de feina, etc., ha de suscitar un gran interès entre els lectors catalans, que poden veure reflectits, en alguns moments i circumstàncies, alguns aspectes de la seva pròpia condició.”
Antoni Clapés