19.02.2022 - 20:31
Morir-ne disset, de Sergi Belbel va guanyar el 62è premi Sant Jordi de novel·la i arriba la setmana entrant a les llibreries. Belbel, reconegut dramaturg i director teatral, es va proposar –i va aconseguir– en temps de confinament de confegir la seva primera novel·la. Ell mateix ecplica: “Vaig escriure Morir-ne disset com una necessitat, gairebé en un estat de trànsit. Gràcies a la pandèmia, per fi vaig poder dedicar cada hora del dia (i algunes hores de la nit) només a l’escriptura. El repte d’escriure una novel·la, o un escrit que no fos una obra dramàtica, em perseguia des de feia molts anys, però la meva dedicació constant a les arts escèniques no m’ho permetia de fer, no només per manca de temps, sinó també d’energia. Però vet aquí que el març del 2020 el món es paralitza i de cop em trobo davant la pantalla d’un ordinador (que és el mateix que un full en blanc) dotze o catorze hores seguides cada dia. Va arribar, doncs, el moment d’intentar-ho. I va sorgir aquesta novel·la en la qual aplico, també per fi (no ho havia volgut provar abans en escriptura teatral, suposo que per pudor), certes tècniques narratives que estan una mica de moda en l’escriptura dramàtica contemporània, i que el meu amic i gran autor Sergio Blanco aplica des de fa anys en tot el seu teatre: l’autoficció.”
En opinió del jurat que li va atorgar el premi Sant Jordi: “Hem premiat Morir-ne disset perquè es tracta d’una resposta enjogassada i càustica al debat sobre la naturalesa del gènere novel·lístic. Història ludocriminal, amarada d’humor negre i amb traces de roman à clef, que dessacralitza, des de la sàtira, la llengua i la literatura en una tradició que l’agermana amb veus com Francesc Trabal i la Colla de Sabadell.”
Per anar fent boca, una pinzellada de la trama: Ernest Calvo, fill d’una família immigrant vinguda del sud de l’estat espanyol, neix i creix en una ciutat industrial del Vallès Occidental, en la qual s’integra com el més català dels catalans. Mentre va relatant, amb nostàlgia i humor, la seva infantesa i la seva joventut –en què descobreix una cultura i una llengua que el fascinen i l’inquieten alhora–, es confessa autor d’un seguit d’assassinats comesos entre el període que va del cop d’estat del febrer del 1981 als Jocs Olímpics de Barcelona del 1992.
Llegiu un fragment de Morir-ne disset, de Sergi Belbel (Proa Edicions).
L’editor de Proa, Josep Lluch, explica als lectors de VilaWeb:
“La primera reacció, en saber-se el veredicte de l’últim premi Sant Jordi, va ser de sorpresa: un dels grans escriptors de teatre català, un dramaturg de llarga trajectòria, un professional actiu i consolidat de les arts escèniques debutava en la novel·la per la porta gran. Ara que tenim el llibre a les mans i que el llegim amb voracitat, ens adonem que a les primeres línies ja tenim les claus d’una novel·la insòlita:
‘No recordo quan vaig començar a pensar en català. Potser la nit del primer mort. Ho he fet. He mort una persona. Vaig pensar: he mort una persona. No vaig pensar: he matat una persona. He mort. Cal dir-ho així. Tanmateix, el verb matar també existeix en català. És al diccionari. Però sona molt menys català dir he matat una persona que no pas he mort una persona. L’última rèplica de Terra baixa de Guimerà em va quedar gravada al cap de ben petit quan vaig veure l’obra per primera vegada, a l’escola: he mort el llop, crida Manelic. No diu pas: he matat el llop. Guimerà també va haver d’aprendre a pensar en català. Va néixer lluny d’aquí, i de mare forastera. La seva primera llengua, materna, va ser la meva, el castellà, per a mi matern i també patern. Com jo, havia hagut d’aprendre a pensar en català, doncs.’
D’una banda, ens trobem amb el torrent verbal que arrossega el lector, el to de confessió directa i visceral, l’esment als crims comesos, la condició d’un castellanoparlant que vol incorporar-se al català i la referència al teatre, concretament a Terra baixa i a la figura d’Àngel Guimerà, un dels nostres grans xarnegos.
Sergi Belbel ha dit que va escriure aquesta novel·la com una necessitat, gairebé en un estat de trànsit, com si el relat hagués estat ‘arraulit a l’interior del meu cap des de feia temps, esperant el moment de sortir a l’exterior’. Aquesta impremeditació –sigui més real o menys– dóna pas a una narració plena d’humor que fa esclatar la correcció política que ens ha engavanyat durant tant de temps. Belbel, fill de la immigració del sud de la Península, retrata la societat catalana dels anys vuitanta a partir d’un personatge que es planteja la seva relació amb la catalanitat, però també amb uns valors ètics, en una ciutat del Vallès Occidental classista i fosca, on les clavegueres fumegen prop de les fàbriques velles. Cent anys després de la Colla de Sabadell, amb una actitud semblant, un terrassenc ens posa un mirall davant dels ulls.”
Josep Lluch.
Sergi Belbel (Terrassa, 1963) és escriptor, traductor i director teatral. Llicenciat en filologia romànica i francesa a la UAB, va ser professor de dramatúrgia a l’Institut del Teatre de Barcelona (1988-2006) i director artístic del Teatre Nacional de Catalunya (2006-2013). Entre les seves obres destaquen Minim.mal Show (amb Miquel Górriz, 1986), Elsa Scnheider (1989), Tàlem (1990), Carícies (1991), Després de la pluja (1993), Morir (1994), La sang (1998), El temps de Planck (2000), Forasters (2004), Mòbil (2005), A la Toscana (2007), Fora de joc (2010), Les roses de la vida (2017) i Si no t’hagués conegut (2018), estrenades a més de quaranta països.
