10.09.2022 - 21:40
Arriba a les llibreries Mòdul 3, de Bette Howland, en una traducció d’Alba Dedeu. L’editorial la Segona Perifèria l’ha traduïda per primera vegada al català i es proposa de publicar-li també els dos llibres de contes que va deixar escrits. La vida de Bette Howland (1937-2017) va patir durant molts anys una precarietat econòmica que la va portar a un intent de suïcidi i a l’ingrés durant un temps en un centre psiquiàtric. Mòdul 3, tal com explica a bastament Berta Coll tot seguit, és el relat autobiogràfic d’aquella experiència, però sobretot és una obra literària, a cavall entre la ficció i la crònica periodística, de primera fila.
Llegiu un fragment de Mòdul 3 de Bette Howland (la Segona Perifèria).
Berta Coll i Bosch, col·laboradora de la Segona Perifèria, explica:
“El 2015, mentre tafanejava en una llibreria de segona mà de Nova York, l’editora Brigid Hughes va descobrir un exemplar de Mòdul 3. Era un llibre de memòries que feia temps que era descatalogat i el venien per un dòlar. Hughes no havia sentit a parlar mai de l’autora, una tal Bette Howland, però va fullejar-ne quatre pàgines i de seguida va quedar fascinada ‘per la gràcia del seu estil’. A internet no hi havia pràcticament cap informació sobre Howland, i això encara va encuriosir-la més. Qui era, Bette Howland? Per què una escriptora tan brillant havia quedat oblidada?
A partir de llavors, Hughes ha treballat incansablement per rescatar-la de l’oblit. Després de l’èxit de Howland als Estats Units, la Segona Perifèria s’ha proposat d’acostar-la als lectors catalans. Aquest 7 de setembre ha arribat la primera edició en català de Mòdul 3, traduïda per Alba Dedeu, i més endavant editarem un recull de contes de la mateixa autora.
Bette Howland (1937-2017) va ser una nena precoç. Des de ben petita va haver de fer equilibris entre el talent i la pobresa. Va néixer en una família molt humil, però era tan bona estudiant que a només quinze anys va rebre una beca per matricular-se a la Universitat de Chicago. A dinou anys, poc després de graduar-se, va casar-se, va tenir dos fills i al cap d’uns anys va divorciar-se. A partir de llavors, Howland va haver de fer mil feines per arribar a final de mes i tirar endavant la família. Va treballar en una biblioteca, va col·laborar en revistes i diaris, va fer d’editora a la University of Chicago Press… La precarietat l’ofegava, però, malgrat tot, intentava trobar temps per escriure.
L’estiu del 1961 va conèixer l’escriptor Saul Bellow en un congrés i ben aviat van fer-se amics. Van ser confidents literaris i, durant un temps, també amants. Malgrat la distància generacional, van admirar-se i van ajudar-se mútuament durant tota la vida.
La inestabilitat econòmica li impedia de viure tranquil·la i va arribar un dia que no va poder més. Una tarda del 1968 va empassar-se un pot sencer de somnífers. Estava sola a l’apartament de Bellow, però abans de perdre la consciència va poder trucar a un metge.
Ho recorda a Mòdul 3: ‘Me n’havia empassat un flascó sencer. Eren unes càpsules de color vermell transparent en una ampolleta marró; l’última s’havia quedat enganxada al fons i l’havia tret pinçant-la amb els dits per l’estret coll de l’ampolla. Aquella pastilla no podia canviar res, però jo estava decidida a empassar-me-la, també.’
Va despertar-se a l’hospital universitari de Chicago. Al cap d’uns dies, van traslladar-la a l’M-3, l’ala de psiquiatria del mateix hospital. Mòdul 3 és un relat de no-ficció que neix d’aquesta experiència traumàtica. És el testimoni d’una ment brillant a la vora de l’abisme. Tot i que Mòdul 3 pot considerar-se un llibre de memòries, des de les primeres pàgines resulta evident que no és una narració autobiogràfica convencional.
És un llibre de memòries en el sentit que l’autora hi aboca una experiència que ha viscut en primera persona, però es mou entre la ficció i el reportatge literari, entre les impressions i la crònica periodística. Escriu amb un estil àgil, ple de ritme, que recorda el New Journalism de Tom Wolfe. En una entrevista, Howland va aclarir aquesta qüestió: ‘Quina forma faig servir? Bé, no fas servir una forma. Trobes una forma. Quan la gent em pregunta si és ficció o no-ficció, volen saber si és veritat o no. Es preocupen per quanta invenció conté. Ara, s’haurien de preocupar per la imaginació. La imaginació és l’única manera d’experimentar la vida.’
Howland no parla gaire d’ella mateixa, sinó que observa el que l’envolta i en capta tots els detalls amb una agudesa impressionant. Sens dubte, la gran virtut de Howland és la capacitat d’observació. A còpia d’esguardar insistentment la realitat, aconsegueix copsar gestos, mirades i actituds aparentment imperceptibles.
Tot i que Mòdul 3 retrata la societat nord-americana dels anys seixanta, també s’aferra amb força a l’actualitat. Howland parla obertament de les malalties mentals, sense pretendre donar cap lliçó ni caure en cap mena de sentimentalisme. ‘Analitza les nostres bogeries i rareses amb tanta paciència que ens acaben semblant prou raonables. Es tracta d’una obra a cavall de la sociologia i la poesia’, escriu Abigail Deutsch a Harper’s Magazine.
Després de debutar amb Mòdul 3 (1974), Howland va publicar dos reculls de relats: Blue in Chicago (1978) i Things to Come and Go: Three Stories (1983). No va trigar a rebre reconeixements de diverses institucions. El 1978 van donar-li una Beca Guggenheim i el 1984 va guanyar una de les prestigioses beques MacArthur ‘Genius’. Les expectatives eren altes.
Poc després, Howland va desaparèixer del mapa. Va escriure crítica literària en algunes revistes, però durant molts anys no va publicar cap llibre. A final dels noranta va treure Calm Sea and Prosperous Voyage i després va apartar-se definitivament de l’atenció pública.
A què es deu, aquest silenci? Ningú ho sap del cert, però, segons un dels seus fills, Jacob Howland, guanyar la beca MacArthur ‘va fer-li minvar la confiança’. Potser no va suportar la pressió de ser considerada una jove promesa. Potser va voler ‘anar contra unes expectatives que hauria sabut com satisfer, si hagués volgut això per a la seva carrera’, com suggereix l’escriptora Yiyun Li al seu pròleg. Potser va cansar-se d’haver de lluitar contra un món en què manaven els homes, d’haver de demostrar constantment que era una dona intel·ligent.
Sigui com sigui, ara tenim l’oportunitat de redescobrir aquesta escriptora oblidada. Com diu Yiyun Li: ‘El fet de tornar a oferir l’obra de Howland al públic ens recorda que observar i evocar no són actes passius, sinó intensament i introspectivament actius.’”
Berta Coll i Bosch
