Avançament editorial: ‘Memòria personal’ de Joseph Conrad

Aquest 19 de gener arriba a les llibreries Memòria Personal de Joseph Conrad, publicat per Els Llibres de L’Avenç, en una traducció de Josep M. Muñoz Lloret. Llegiu-ne un fragment. Explica l’editorial que en l’obra, Conrad exposa amb una admirable sinceritat el seu retrat com a home i com a escriptor. L’autor de El cor de les tenebres es despulla del vel propi de la ficció novel·lesca i, indagant en la seva memòria, descriu, amb un gran detallisme, escenes íntimes rellevants per a ell. En aquest exercici autobiogràfic Conrad interpel·la directament el lector, mostrant‐se ben conscient de la seva presència.

Hem demanat a l’editor i traductor de l’obra, Josep Maria Muñoz, que ens parli de l’obra i la situï dins del catàleg. Explica:

«Incorporar Joseph Conrad, un dels autors clau de la modernitat, al catàleg de L’Avenç té, pensem, tot el sentit. I més si ho fem amb un llibre, Memòria personal, que fins ara no havia estat traduït al català. És a dir, amb una obra que s’adiu perfectament amb dos dels trets definitoris dels llibres de L’Avenç, que tenen, d’un costat, la memòria (personal i col·lectiva) com a fil roig, i, de l’altre, la voluntat de donar a conèixer textos inèdits en la nostra llengua –encara que, com és el cas, faci un segle que van ser originalment publicats. Hi afegiria una tercera característica, que Memòria personal també comparteix: la dissolució, que ens sembla ben contemporània, de fronteres entre gèneres. Memòria personal és un llibre de records, sens dubte, i molts d’ells ben vius, però també és un llibre que reflexiona sobre l’autoria, sobre el procés de l’escriptura, sobre l’existència humana i, si ho voleu així, sobre el destí personal.»

Continua: «Així, des de la mateixa nota d’autor que Conrad va posar al capdavant de la reedició del volum, se’ns plantegen dues qüestions fonamentals que pensem que han d’interessar els lectors: la primera, per què Conrad, d’origen polonès, va triar d’escriure en una llengua que no era la seva materna. I incidentalment, per què va escollir l’anglès (o per què l’anglès el va escollir a ell, per dir-ho en la seva fórmula) en lloc del francès, una llengua amb què estava familiaritzat des de la infantesa. La segona, la defensa de l’individu, i de la llibertat de l’individu, enfront d’un destí marcat pel pes de l’herència domèstica, familiar i nacional. Efectivament, Conrad hi diu, en aquesta nota, que els crítics s’equivocaven quan atribuïen “a influències racials i històriques molt del que, crec, pertany simplement a l’individu”. Al capdavall, aquesta va ser la seva opció personal, que va dur a terme (i mai més ben dit) a contracorrent: sortir de les profunditats de les terres desolades a cavall de les actuals Polònia i Ucraïna, i solcar el mar lliure sota el pavelló de l’Ensenya Vermella, el pavelló de la marina mercant britànica. Altrament dit, i amb les paraules amb què Conrad clou el llibre, sota “aquell bocí de drap simbòlic, protector i càlid, que s’estén per damunt els mars, i que durant tants anys estava destinat a ser l’únic sostre sobre el meu cap.”»