Avançament editorial: ‘L’afamada’, de Violette Leduc 

El febrer del 1945 Violette Leduc coneix Simone de Beauvoir i es desperta en ella una passió obsessiva que la porta al deliri, a l’adoració, al dolor de saber-se rebutjada per una deessa, i escriu L’afamada com a única ofrena acceptable del seu amor apassionat. Ara LaBreu Edicions publica l’obra en una traducció de Míriam Cano. És la primera obra que es tradueix al català de l’autora. Arribarà a les llibreries aquesta setmana entrant.

Llegiu un fragment de L’afamada, de Violette Leduc (Labreu).

Els editors de LaBreu expliquen:

“Violette Leduc (1907-1972) és una de les figures més singulars de la literatura francesa del segle XX. Nascuda bastarda i en la pobresa, va ser una escriptora autodidacta que va fascinar els lectors amb una narrativa d’elevat contingut poètic i una obra valenta, excèntrica i contundent.

Leduc tractava amb els intel·lectuals de París de la postguerra i l’any 1942 havia conegut Maurice Sachs i Simone de Beauvoir. Ells dos es van convertir en els seus padrins vitals i literaris. La primera novel·la, L’asfíxia, va publicar-se a la coneguda editorial Gallimard amb edició d’Albert Camus. Els seus amics Jean-Paul Sartre, Jean Cocteau i Jean Genet la van ajudar en els moments més durs i van establir una complicitat literària de per vida. Tot i que els seus primers llibres van guanyar un cercle d’admiradors fervents, no van arribar al gran públic i va tenir una vida precària fins a la mitjana edat. Durant vint anys, Leduc va ser ‘un desert que monologa’ sense ressò. L’any 1964, amb la publicació de La bastarda, una història autobiogràfica amb un prefaci elogiós de Simone de Beauvoir, va sorgir de l’ombra i va esdevenir una autora àmpliament valorada, admirada i llegida. Leduc vivifica les relacions intenses amb altres dones i posa sobre el paper temes que eren tabú a l’època, com l’avortament. I com a pionera, va patir les tisores de la censura. La seva obra es va traduir a diverses llengües i es va convertir en referència obligada a les tesis sobre estudis de gènere a partir dels anys noranta. Paradoxalment, l’estatut d’autora profundament literària, que havia estat subratllat pels seus ‘padrins’ des del primer moment, va trigar a tornar a ser reconegut.

L’afamada de Violette Leduc és el primer títol que es publica en català de l’autora francesa nascuda l’any 1907 a Arràs (Pas de Calais). Es tracta d’una novel·la en la qual l’amor obsessiu de Leduc per Simone de Beauvoir és el fil d’on estirar i reflexionar sobre l’asimetria en les relacions i els desenganys. Fa una crònica de l’enfonsament interior per desamor, obrint camí en l’autoficció francesa, amb els estralls dels seus sentiments. La seva hipersensibilitat es revela en flaixos fulminants i frases que són dinamita, quan la narradora es torna a lliurar als esdeveniments que la marquen. Els temes dels llibres de Leduc són l’amor, el desig, la revelació poderosa de la cultura i l’art, els conflictes de classe, l’enlluernament per la bellesa i la sexualitat desbocada. Per això, L’afamada és un títol paradigmàtic de la seva obra.

Violette Leduc mai no va creure en un èxit que li semblava una mica ‘vulgar’ i, sobretot, tardà. Tot i això, va concedir nombroses entrevistes en què mostrava una barreja d’insolència, que la convertia en la convidada ideal per a programes de televisió i de ràdio, i de profunditat psicològica i refinament intel·lectual que evidenciaven la seva cultura i les seves exigències literàries, amb una veneració gairebé mística per la literatura.

En els darrers anys, França ha començat a recuperar Leduc, una autora que va arribar a vendre més de 100.000 exemplars d’una sola novel·la, i que va arribar a gaudir d’una popularitat que va estroncar-se per la seva mort prematura a causa d’un càncer de mama.

L’any 2013 el director Martin Provost va dirigir una pel·lícula sobre la vida de l’autora, Violette. El film parteix de l’argument de L’afamada i d’aspectes biogràfics de la relació entre Violette Leduc i Simone de Beauvoir els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial.

Us convidem a llegir-la amb el desig que quedeu captivats per l’afamada que us oferim. ‘El seu assentiment és igual d’important que un ramat de veus humanes.’”