23.10.2016 - 02:00
|
Actualització: 24.10.2016 - 09:45
Aquest dimarts 25 d’octubre arriba a les llibreries La prosa de la vida. Fragments filosòfics II, del filòsof Joan-Carles Mèlich, publicat per Fragmenta Editorial. En aquest segon lliurament dels seus Fragments filosòfics, Mèlich reflexiona a fons sobre la condició contingent, incerta i finita de l’ésser humà a partir del que anomena una filosofia literària: una filosofia que recorre més a les imatges i figures de la ficció que als conceptes i categories de la metafísica. Es tracta d’un pensament del singular, el temps, les situacions i les relacions. I és que parlar de la prosa vol dir —segons Milan Kundera— parlar del caràcter concret, quotidià, corporal, de la vida.
L’editor, Ignasi Moreta, explica de l’obra i l’autor:
“Joan-Carles Mèlich és una de les veus més singulars del pensament català d’avui. Singulars per l’originalitat i el rigor de les seves anàlisis, però singular també per la forma en què les transmet. Mèlich és un filòsof, però també un escriptor: la mateixa passió a l’hora de desenvolupar una idea la desplega en exposar-la a través de la paraula. Paraula escrita i paraula oral. Mèlich és un escriptor perquè fa filosofia en diàleg amb la tradició literària molt més que amb la filosofia acadèmica. I és un escriptor perquè, a l’hora d’expressar el seu pensament, prefereix el fragment que el sistema, prefereix l’apunt que el tractat, prefereix la prosa (la quotidianitat) que la metafísica.
Paraula escrita i paraula oral. Mèlich s’expressa per escrit amb la força d’un escriptor de raça, però també s’expressa oralment (en la docència, en conferències, als mitjans de comunicació…) amb el carisma d’un comunicador nat. Mèlich escriu i parla amb passió, amb convenciment, amb força. Quan va reunir els fragments filosòfics dispersos als seus quaderns de treball en el llibre La lectura com a pregària (Fragmenta, 2015) va trobar una veu: una forma, un gènere literari que li permetia expressar el seu pensament al lector de tu a tu, sense amagar-se rere l’erudició. Ara, amb La prosa de la vida, aquesta veu es consolida i entra en terrenys inexplorats fins avui per l’autor.
Cap paraula no és banal. Mèlich escriu fragments, no aforismes. No busca l’efectisme d’una frase que es retorça. Busca expressar amb claredat i bellesa un pensament que es tensa a la recerca del sentit. Quan Mèlich escriu, per exemple: «Al principi no era el verb, sinó l’adverbi», ens ofereix molt més que una frase impactant. Ens ofereix un diàleg amb el pròleg de l’Evangeli de Joan, però també un diàleg amb l’obra de Lluís Duch. L’adverbi parla de la nostra condició: contingent, finita, arrelada en un temps i en un lloc concrets. Al principi era l’adverbi, perquè des del principi l’ésser humà es troba condicionat. Perquè des del principi l’ésser humà és un ésser finit.
Passin i llegeixin. Entrin en diàleg amb l’obra de Mèlich. Discuteixin-s’hi. Barallint-s’hi. I després, quan baixin a la prosa de la vida, tractin de convertir en experiència allò que la lectura els ha proposat.”
L’editor també ha fet una selecció dels fragments que segueixen:
1
Al principi no era el verb, sinó l’adverbi.
Som fets d’atzar i d’incertesa, de desitjos impossibles, de secrets inconfessables, de nits de follia, de somnis reprimits.
Som fets de records i de silencis, d’absències presents a l’alba i al crepuscle.
Som fets, però ens podem desfer.
L’humà és l’ésser que pot dir no, que pot esmenar la totalitat.
3
Hans Castorp va mirar al seu voltant… Tot el que veia era sinistre, maligne; i sabia molt bé el que veia: era la vida sense temps, la vida sense preocupacions i sense esperances, la vida com una mena de frívol moviment sense rumb, estancat…, la vida morta.
Thomas Mann, La muntanya màgica
La vida, només m’interessa una vida finita, inquietant i contingent, sense veritats absolutes, sagrades o incondicionals. Un escenari en constant formació, transformació i deformació. Una vida creadora d’un mosaic en què les peces no encaixen, sense centre ni síntesi.
Una vida que posi en qüestió la naturalesa, la pròpia naturalesa, allò que la gramàtica que he heretat ha fet de mi. ¿Fins a quin punt puc negar-la?
6
A diferència del món de les idees —un món construït sobre principis purs i valors immutables—, la prosa de la vida és un «viure en perspectives».
9
L’essència no vol saber-ne res, del temps.
16
Els metafísics no suporten la vida. Difamen la vida.
30
On no hi ha amor ningú no pot imposar-lo.
Lev Tolstoi, Sonata a Kreutzer
En la vida el més important no és només saber què hem de fer sinó sobretot a qui hem de respondre. I on, i com, i quan.
36
L’ètica no té a veure amb el deure sinó amb el desig.
37
No hi ha un deure ètic sinó un desig ètic. No tinc l’obligació de preocupar-me per tu: m’importes, em preocupes, desitjo que estiguis bé.
60
Obsedida per la lògica, per la coherència i per la fonamentació, «l’ètica dels llibres d’ètica» ha oblidat la vida.
61
Ser humà és no poder evitar la sensació que a vegades res no té sentit, que l’absurd es fa present a la vida.
62
(Nietzsche, Sobre veritat i mentida en sentit extramoral.)
La metàfora i el concepte. Dues maneres de conèixer el món, però també dues maneres de viure. Es pot viure en la singularitat, en la innocència de l’esdevenir, en el flux de les interpretacions; metafòricament. O també es pot estar sota l’imperi de la llei, sota els deures i les obligacions, sota les classificacions i les ordenacions; conceptualment. En aquest cas es deixa de viure, no es viu.
77
Perquè hi hagi democràcia cal que s’accepti que cap justícia positiva, cap dret, cap llei, seran suficientment justos, o, millor dir, que tota llei és manifestament injusta, que tota llei és injusta per la seva pròpia naturalesa de «llei».
80
No sabem què és la legitimitat, però sí que sabem què no és. No és la legalitat.
82
El pitjor d’una legalitat és la tranquil·litat de consciència d’aquells que la defensen: «Com que complim la llei estem tranquils, hem fet el que s’havia de fer.»
Però l’expressió «estat de dret» resulta sospitosa, perquè vol ser legitimadora: «Com que vivim en un “estat de dret”, el que fem no és tan sols legal sinó també legítim…»
93
¿Per què l’educació actual no suporta la memòria? ¿Potser perquè els tecnòlegs de l’educació creuen que aprendre de memòria és mirar enrere, i avui sembla que només es pot mirar endavant, que només es pot innovar?
100
I sento com la muda
mort dels homes s’emporta
el meu do de paraules:
esdevé pur silenci
el meu dolor.
Salvador Espriu, «Cançó de la mort callada»,
dins El caminant i el mur
Des de l’inici la Vella Dama ens acompanya.
Però no és tan sols una presència lligada al nostre cos mortal, sinó l’absència dels que han marxat per sempre.
108
(Lògica de la crueltat.)
Qualsevol definició d’humà inclou i exclou. Dir què és humà també implica dir, de forma explícita o implícita, què no ho és. Una definició d’humà suposa, al mateix temps, un marc normatiu, un àmbit de protecció i de respecte vers els que han estat inclosos en la definició, així com un àmbit de menyspreu i d’indiferència vers els que no ho han estat. Pel mateix motiu, una definició d’humà, sigui la que sigui, té com a conseqüència una lògica de la crueltat.
¿Com podem superar aquesta lògica? ¿Com podem enfrontar-nos-hi? La resposta és aquesta: no es pot definir l’humà de forma metafísica, substancial; cal fer-ho de forma relacional.
És humà l’ésser que es defineix per les seves relacions amb els altres. És humà l’ésser que no es defineix pel seu ser, sinó pel seu ser-hi, però no tan sols amb els altres que són com ell, sinó especialment amb els que no ho són. És humà l’ésser que és sensible al sofriment del no humà, l’ésser que es preocupa del no humà, l’ésser que té cura del no humà.
110
¿Què és l’altre?
És la diferència que no serà mai reconeguda, que no serà mai normalitzada, que no serà mai integrada.
124
L’esdeveniment sorprèn i trenca. Obliga a una transformació radical i ens deixa sense referents, sense marcs normatius. La moral vigent fins ara, la que ens protegia, queda esmicolada. L’esdeveniment ens talla i obre una esquerda en l’espai i en el temps, instaura un abans i un després. Per això, perquè som éssers sotmesos als esdeveniments, vivim exposats al trauma.
131
Allò que el seductor promet és el que no mostra. És algú que diu: Aquí et presento alguna cosa que no veus, que pots intuir, però que no es veu, que no és davant els teus ulls, de l’existència de la qual pot ser que dubtis, però et prometo que hi és. Aquest «prometre» no és, com es pot suposar, un prometre «moral», sinó «estètic», sensible, seductor…
137
¿Què faràs, Déu, quan jo mori?
Rainer Maria Rilke, El llibre d’ hores
Hi ha el Jesús històric i el Jesús de la fe. Però també hi ha el Jesús literari. Per mi aquest és el més interessant.
151
La diferència més rellevant no és entre poesia i prosa sinó entre poesia i metafísica. La poesia també es pensament, és el pensament del singular, del temps, de la contingència, de les situacions i de les relacions.
Hi ha, naturalment, un pensar poètic.
153
Deixar d’intentar comprendre l’educador com a tecnòleg i entendre’l com algú que té estil. Tenir estil significa poder ser reconegut per les formes, pel to, pel ser, pel ser-hi.
174
El sagrat justifica la violència, la legitima.
175
(Parafrasejant Bertolt Brecht.)
Algú pregunta si Déu existeix. I algú contesta: ¿canviaria la teva vida en funció de la resposta que es donés a aquesta pregunta?
Si dius no, oblida la pregunta. Si dius sí, aleshores
necessites un déu, és a dir, un principi sagrat que et legitimi la conducta.
204
La tecnologia ha resacralitzat el món.
