09.01.2021 - 21:50
El 13 de gener arribarà a les llibreries La pantera de les neus, de Sylvain Tesson, editat per Angle Editorial i traduït per Jordi Martín Lloret. Un llibre que es troba a cavall de l’assaig, el diari personal i el llibre de viatges i que comença a gestar-se quan l’autor accepta la invitació del fotògraf Vincent Munier d’anar al Tibet a fotografiar la pantera de les neus, un animal llunyà i esquiu del qual avui només queden uns milers d’exemplars.
Tesson ostenta un bon currículum d’aventurer, s’ha passejat per territoris despoblats i inaccessibles, però fotografiar la pantera l’obligarà a esperar llargues estones en terrenys glaçats i àrids i a cultivar la paciència. Pelat de fred als altiplans del Changtang, Tesson s’envolta de gats de Pallas, antílops, iacs, llops, trencalossos, falcons sagrats i cabres blaves, i de molt silenci i molta espera. De l’experiència en neix un llibre que reflexiona sobre la fragilitat de la bellesa, el paper de l’home en el regne animal i l’insostenible ritme de vida actual. El llibre, publicat per l’editorial Gallimard el 2019, ha estat destacat amb el premi Renaudot. D’aquesta mateixa experiència també en va néixer aquest llibre de fotografies de Vincent Munier amb textos de Sylvain Tesson.
Llegiu un fragment de La pantera de les neus, de Sylvain Tesson.
Sylvain Tesson (París, 1972) és geòleg de formació. Ha escrit novel·les, llibres de viatges, assaigs i llibres il·lustrats, basats sempre en els seus viatges d’aventures arreu del món. El 2009 guanyà el Premi Goncourt i el Premi de l’Acadèmia Francesa amb Une vie à coucher dehors, i el 2011 el Premi Médicis d’Assaig amb Dans les fôrets de Sibérie.
Segons que ha explicat Tesson: “M’ha interessat molt la capacitat d’abnegació absoluta davant el sofriment que hom pateix mentre és a l’aguait. Cosa que em porta a la idea que l’objectiu mental que ens marquem –en el nostre cas, veure aparèixer l’animal– permet d’oblidar tota la resta. […] Vincent Munier sap que l’animal pot venir, que la recompensa és possible. I s’aguanta.”
“Estava molt poc habituat a viure en les tensions de l’atenció i de la paciència. Vaig descobrir les virtuts de la paciència, vaig adonar-me que, entre l’esperança que una cosa arribi i el moment en què arriba, hi ha un interval que s’omple de pensaments insospitats que mai no arriben quan no esperes.”
“L’aguait és antimodern en la mesura que ens retorna a allò que ens han arrabassat les nostres vides modernes, hiperactives, desordenades, caòtiques i consagrades a la immediatesa. Ens obliga a considerar la hipòtesi que podem dedicar molt de temps a esperar alguna cosa que potser no arriba mai. En l’aguait, sortim de la immediatesa per retornar a la possibilitat del fracàs.”
