02.09.2023 - 21:50
Després de La mort del fabulador (1999) i El vigilant i les coses (2009, finalista del premi Crexells), Pasqual Farràs (Solsona, 1959) publica La necessitat (Edicions de 1984). L’Alícia, una dona de cinquanta-dos anys, fotògrafa de professió, viatja a Menorca per cobrir un reportatge sobre l’illa del Llatzeret, una fortificació sanitària ara obsoleta que serví de reclusió temporal als viatgers que venien de lluny i pretenien entrar a la península. Uns imprevists aliens a la seva responsabilitat l’obliguen a romandre-hi més dies que no havia planificat. En un hotel fora de temporada, lluny de l’entorn quotidià, sorpresa per aquesta immobilitat sobtada, atordida i suggestionada per una atmosfera que la sobrepassa, engega un procés d’introspecció.
La necessitat parla d’un procés de reconeixement que demana assumir una identitat definida per uns conflictes i la inseguretat a l’hora de voler-los ordenar. Aquesta recerca es resoldrà amb una necessària voluntat de renovació. Una experiència vital que condueix la protagonista a un estat de commoció sense el qual no seria possible la construcció estètica.
Llegiu un fragment de La necessitat, de Pasqual Farràs (Edicions de 1984), que arribarà a les llibreries el 6 de setembre.
Els editors d’Edicions de 1984 expliquen als lectors de VilaWeb:
“Bastit amb una prosa sublim, Pasqual Farràs –com ja ens té acostumats– ens mostra en aquesta novel·la intel·ligent i profunda les turbulències i els racons més insospitats que dominen la protagonista, l’Alícia, fotògrafa qualificada, quan l’empresa li proposa de fer un reportatge del Llatzeret de Maó. Entreveu que se li obre l’oportunitat de poder-se desconnectar del ritme frenètic i d’exigència social que la seva posició li imposa. Considerada per la direcció com la millor, i pels companys de treball com una dona exigent, egòlatra i fins a un cert punt insolent, agafa el repte amb sentiments contradictoris. Aquella carcassa que porta d’inaccessibilitat amaga una gran mancança. La seva feina la distreu de si mateixa, tot va de pressa, tot és moviment i encontres socials canviants i superficials. Per reflexionar, li cal silenci. Això busca desesperadament.
El primer contacte amb la realitat històrica del Llatzeret la colpeja, i com que vol que el seu treball sigui autèntic, s’endinsa en els entramats d’un lloc que antigament acollia els que arribats amb embarcacions havien de fer quarantenes, els empestats per diverses raons. Allà comença el seu monòleg interior. El guardià del lloc, un home singular, apartat el món per voluntat pròpia, amb una filosofia de vida solitària i senzilla, la té fascinada, serà el seu contrapunt aquests dies.
Tota la seva vida, pares, germans, marit, fills, amistats, van apareixent en aquesta mena de revisió per saber qui és i cap on va. Aquest món d’éssers ‘divins’ en què ha viscut fins ara té unes lleis estrictes que per integrar-s’hi l’obliguen a fer moltes renúncies i l’aboquen a una submissió que no està disposada a suportar més.
Dins seu van apareixent formes de vida que tenia amagades i que hi són des de sempre. S’adona que d’aquests elements invisibles en depèn la seva subsistència. Comença a entreveure quina és la seva necessitat i a buscar com sadollar-la.”
