10.06.2022 - 21:50
Nova traducció de Balzac al catàleg d’Edicions de 1984, la que fa deu: La duquessa de Langeais, amb una traducció de Jordi Raventós. En un recòndit convent de carmelites descalces d’una illa prop de les costes mediterrànies, Armand de Montriveau, general de les guerres napoleòniques, sent, entre el cor de monges, una veu que li és coneguda. És la de la germana Teresa, una veu que esdevé un bàlsam per al cor abrandat del general perquè amaga la bella i fascinant Antoinette de Langeais. Casada amb el duc de Langeais, aquesta dona havia estat la reina de la societat parisenca, i tots els homes sucumbien als seus encants. Tanmateix, enamorada de Montriveau, el matrimoni de conveniència de la duquessa va impedir que l’amor es consumés. Podrà reviure, aquest amor, tant de temps després, o ja serà massa tard?
Llegiu el començament de La duquessa de Langeais d’Honoré de Balzac, traduït per Jordi Raventós (Edicions de 1984).
Josep Cots, responsable d’Edicions de 1984, explica:
“En Jordi Raventós, corrector de la casa i editor, acaba de traduir del francès La duquessa de Langeais, de Balzac. Raventós és un corrector finíssim. Com a responsable de l’editorial puc dir que és la primera vegada que li llegeixo una traducció i m’atreviria a dir que Raventós excel·leix també en aquesta tasca. Fet aquest preàmbul, parlem del llibre que ens ocupa.
Un convent carmelita vora el mar, a la riba espanyola del Mediterrani. Segons sembla, és prop de l’Àfrica, i som a la guerra del Francès. Els francesos han guanyat i el general de les guerres napoleòniques, Armand de Montriveau, hi busca alguna cosa, en aquest convent. Cinc anys enrere havia estimat Antoinette de Langeais, duquessa i noble parisenca. La dona, obligada a casar-se amb un home a qui no estimava, va acabar per recloure’s al convent.
Les primeres pàgines d’aquest llibre són suficients per arrossegar qualsevol lletraferit en la lectura. La prosa et crema a les mans com l’amor crema en l’ànima d’Armand de Montriveau, que s’exalta davant del so de l’orgue que toca la seva estimada, enterrada en vida perquè prefereix renunciar a l’amor i estimar Jesús, que viure a prop d’un marit imposat. No us deixeu suggestionar per la coberta austera d’aquest llibre, que hem inclòs a la col·lecció la Clàssica.
Podem creure, amb la inèrcia de les novetats contínues, que llegir Balzac avui ja no toca o que si es fa es pot fer en francès (qui en sàpiga) i per pocs diners a qualsevol botiga de segona mà. Però la bona literatura no passa de moda i, a més, Balzac és planer, és detallista (el realista per excel·lència!), però va al cor de les coses, sense floritures ni trencaclosques filosòfics. Ho podeu comprovar en l’avançament que us oferim i també en aquest passatge magnífic:
‘¿Qui, a la vida, no ha regirat almenys una vegada les seves coses, els seus papers, la seva casa? ¿Qui no ha escorcollat la seva memòria amb impaciència cercant un objecte preat i ha sentit l’inefable plaer de trobar-lo, després d’un dia o dos esmerçats en vanes recerques, després d’haver esperat i d’haver desesperat de trobar-lo, després d’haver prodigat els més intensos arravataments de l’ànima per aquesta important fotesa que gairebé provocava una passió? Efectivament, allargueu cinc anys aquesta mena de furor; poseu una dona, un cor, un amor en el lloc d’aquesta fotesa; eleveu la passió a les regions més altes del sentiment; i tot seguit imagineu-vos un home ardent, un home que té cor i rostre de lleó, un d’aquells homes de cabellera abundant que imposen i comuniquen als qui els miren de fit a fit un terror respectuós! Aleshores potser comprendreu la brusca sortida del general durant el tedèum, en el moment en què el preludi d’una romança escoltada en altre temps amb delit, sota un enteixinat daurat, va vibrar dins la nau d’aquesta església marina.’
La passió és tan moderna com Balzac i com tu mateix, lector de VilaWeb.”
