Raig Verd obre aquesta represa literària amb la novel·la La dona de Déu, de l’escriptora grega Amanda Mikhalopulu (Atenes, 1966), en una traducció de Mercè Guitart. Mikhalopulu va estudiar literatura francesa a Atenes i periodisme a París. Durant anys va treballar de columnista i crítica per als principals diaris grecs. Ha publicat cinc novel·les, dos reculls de relats i uns quants llibres infantils. La seva obra, traduïda a més de vint idiomes, ha estat guardonada amb el premi Diavazo de novel·la, el Premi de l’Acadèmia d’Atenes i el Premi Internacional de Literatura del National Endowment for the Arts, entre més.

A La dona de Déu, Amanda Mikhalopulu exposa qüestions de poder, dominació, veritat i creença. És una història d’amor, un tractat filosòfic sobre la naturalesa de la fe i la divinitat, una meditació autoconscient sobre la naturalesa de l’escriptura i la creativitat i un tractat feminista.

Llegiu un fragment de La dona de Déu, d’Amanda Mikhalopulu (Raig Verd).

Laura Huerga, editora i responsable de Raig Verd, reflexiona sobre la novel·la per als lectors de VilaWeb:

La literatura és transformadora. Ha canviat la vida de moltes persones, i podem assegurar que un lloc amb literatura o sense no seria el mateix lloc –parlo d’un lloc habitat per persones, persones que llegeixen. Tanmateix, de tant en tant hi ha un argument a la contra, moltes vegades de persones molt il·lustrades, que la literatura no canvia res. “Llegiu o no llegiu, no hi ha diferència”, seria la base d’aquesta línia de pensament; “que Hitler també era lector”; “que aquell assassí era un erudit”. Bé, la literatura no pot corregir allò que ja estava espatllat, ni se li pot conferir la responsabilitat de no haver-ho arreglat. Però la literatura sí que obre horitzons, comença converses, formula preguntes, entre moltes altres coses.

Quan algú defensa aquests arguments en què sembla que es digui que no hi ha diferència entre llegir i no llegir, entre tenir llibres a l’abast o no tenir-ne, sempre em fa una mica de pena. Perquè jo sí que sóc de les que pensen que la literatura i l’art són un salt qualitatiu en la forma de vida. Estimulen el pensament crític, construeixen l’emancipació de l’individu per mitjà de la reflexió i de la pregunta, ens poden canviar la vida. Només cal comparar els països on la lectura gaudeix de més prestigi i ús amb els països on es prohibeix o on es prohibeixen certes lectures, i la relació que tenen aquestes dades amb la llibertat d’expressió i els drets humans.

No penso que llegir qualsevol cosa sigui igual que llegir-ne una altra, però aplaudeixo poder llegir de tot, també per a entendre’ns les diferències i perquè hi ha temps de lleure i temps de pensament. Em preocupa la velocitat a què corre el món i el temps –i encara més l’energia– que les persones podem dedicar a fer aquest tipus de lectura més en profunditat, més pausada, més enriquidora. Crec que és més necessària que mai, una lectura que ens transporti, que ens aturi en un espai-temps diferent del nostre. Una mirada que ens doni perspectiva sobre el nostre present.

Avui us oferim La dona de Déu d’Amanda Mikhalopulu, en traducció de Mercè Guitart, precisament per, a través de la literatura, copsar el potencial transformador de la ficció. En aquest llibre descobrireu una protagonista que accepta casar-se amb Déu i que es revoltarà contra les imposicions i el silenci gràcies a l’escriptura com a forma d’insurrecció i de la lectura com a transformació –en més d’un sentit, i de formes bellament sorprenents. La nostra protagonista vol saber més, es fa preguntes, té curiositat i pateix el fet que aquesta actitud davant el món que l’acull ara es rebutja i es castiga.

Preguntes profundes sobre qui som i com ens relacionem amb els altres rebran respostes diferents d’aquelles a què estem acostumats. Us convidem a una lectura original i sorprenent, amb una mirada inquietant sobre el jo i la nostra relació amb la lectura. Després de llegir-lo serà molt difícil continuar afirmant que llegir o no llegir no canvia res.

Laura Huerga, editora