02.11.2019 - 21:50
Escriu la traductora Anna-Maria Corredor al pròleg de La bruixa de Jules Michelet:
«La dona, l’amor, la natura, però també els capellans i en particular els directors espirituals, van obsedir Michelet; tots aquests temes els trobem a La bruixa. La bruixa, ja ho sabem, tradicionalment és una dona malvada, menyspreada, tan perversa que l’Església en va fer cremar un munt en horribles fogueres sobretot sota la Inquisició: les actes dels judicis per bruixeria ho demostren, és a dir, demostren que allò va passar, però Michelet no es conforma amb això. Precisament se sorprèn que cap dels seus predecessors estudiosos de la bruixeria no s’hagi interessat pel que ell anomena “la cronologia moral de la bruixa”, com si la bruixa hagués sorgit de sobte del no-res, i és així que ell es proposa indagar per què en un determinat moment la dona, per qui ell sentia tanta admiració, va arribar a ser bruixa. Michelet troba una paraula per resumir l’origen d’aquesta figura tan maltractada històricament: desesperació. Si en la primera part del llibre es dedica a “rescatar” la dona desesperada que hi ha darrere la bruixa, en la segona part es proposa fer reviure les angoixes de les noies víctimes dels convents, anorreades per frares i monges sovint tanoques o amb una salut mental dubtosa, que cometen els pitjors abusos d’una manera impune i, el que és més ignominiós, emparats per les altes esferes polítiques i eclesiàstiques. Michelet ens parla d’una història fosca que acaba al país de la llum: en efecte, l’escriptor va posar el punt final a la seva obra a Toló, en ple Migdia, ciutat a la qual dedica belles descripcions. Ben segur que la idea de Michelet de rescatar la dona traient-la de la foscor de l’edat mitjana i del segle XVII i de rehabilitar-la fent-ne apologia a través de la figura de la bruixa és una valuosa contribució al progrés de les idees, molt d’acord amb els nous aires del seu temps.»
El llibre arribarà a les llibreries el 6 de novembre. Podeu llegir un fragment de la introducció de Jules Michelet.
I els editors d’Edicions de 1984 enllacen la introducció amb aquest text seu, per als lectors de VilaWeb:
«La introducció de Michelet s’explica sola. La bruixa és el principi, és el llit on reposen els Déus, masculins. La bruixa cura, fa possible el futur, és la metgessa ancestral per excel·lència. I quan no cura la cremen, la imaginen lletja i vella.
I no és lletja i vella; és bonica, i de fet sovint és per això que la cremen. La sentencien perquè la desitgen, perquè no l’entenen i volen subjugar-la amb el convent o el foc que crema. Michelet, amic de les dones, investigador de la literatura de bruixes durant trenta anys de la seva vida, ens dóna xifres. L’any 1513 a Ginebra es van cremar cinc-centes bruixes en tres mesos; Rémy, jutge de Lorena, amb un currículum total de vuit-centes bruixes cremades en públic, es vantava de la seva “justícia tan justa” que setze de les condemnades s’havien suïcidat abans, com si s’haguessin llevat la vida conscients del seu pecat i no per evitar un patiment impossible. Avui d’això en diríem feminicidi institucional, i tanmateix a les bruixes les cremava el poder, amb l’amén dels jutges i dels poders eclesiàstics.»
«Com a bon il·lustrat amb i majúscula, home de llums, Michelet veu en l’Edat Mitjana els horrors de la superstició concentrats contra la figura de la dona.
Michelet diu que la paraula “bruixa” per si sola ja és responsable d’engegar la maquinària de l’odi. És el tret de sortida de la violència contra la natura, que es resisteix a ser entesa i subjugada per complet. L’odi contra les bruixes és l’odi contra els misteris de la naturalesa femenina, tan antiga com la Venus de Willendorf: grassa, immòbil, sempre fecunda i sempre eterna. La dona és bruixa per desesperació, desesperació fruit d’una incomprensió, d’un desig i d’una enveja atàvics. Però la bruixa és arreu, de la literatura fantàstica al folk, la bruixa és principi i fi. La imatge de la bruixa es repeteix intermitent, al llarg de la història, per més que els Déus masculins s’hi rebel·lin.»
