05.02.2022 - 21:50
Arriba per primera vegada en català el pensament i l’obra de Flora Tristan, en una traducció de Valèria Gaillard Francesch. L’editorial Cal Carré publica Hem d’acollir les dones estrangeres, un pamflet polític que l’autora va escriure el 1835. On ens porta, el llibre? Al segle XIX, hi ha tres menes de dones que se’n van a l’estranger. Les de classe alta, que hi van per cultivar l’esperit, les de classe treballadora i les que fugen d’una situació deplorable. Però totes es veuen obligades a suportar vexacions, més terribles com més gran és la pobresa que arrosseguen. Flora Tristan sap bé de què parla. Ha viatjat sola i sense recursos per Anglaterra i el Perú, com una pària, per defensar els seus drets i els de la classe treballadora.
El llibre és ben vigent: en ple segle XXI, quan milions de persones es veuen obligades a refugiar-se lluny de casa i les conseqüències d’aquestes migracions afecten particularment les dones, els ideals feministes de Flora Tristan són més vigents que mai.
Llegiu un fragment d’Hem d’acollir les dones estrangeres, de Flora Tristan.
L’editora de Cal Carré, Antònia Carré-Pons, explica als lectors de VilaWeb:
“La vida de Flora Tristan, una filòsofa i activista política del segle XIX, és apassionant, de novel·la. Nascuda a París, era filla il·legítima de mare francesa i pare peruà, era autodidacta, tenia idees socials i revolucionàries, es va casar amb un maltractador, va ser mare de dos fills i d’una filla, es va separar, va voltar sola pel món, com una pària. Va viatjar al Perú per reclamar l’herència del seu pare, a Anglaterra per observar i analitzar les condicions de vida de la classe obrera (i ho va escriure abans no ho fes Friedrich Engels) i per França perquè volia compartir les seves idees progressistes amb la gent treballadora. Es va dirigir als tribunals per reclamar la custòdia dels seus fills i l’ús del cognom de soltera, però va haver de patir l’oposició del marit i també la de la mare. De tot se’n va sortir, però. Un dia, el marit li va clavar un tret al mig del carrer, davant de tothom. Els metges no li van poder extreure la bala i va haver de viure sis anys amb aquell tros de plom incrustat a prop del cor.
L’obra que n’hem publicat, escrita el 1835, és la primera de Flora Tristan que es tradueix al català i és d’una modernitat aclaparadora. Demostra que el fil de les reivindicacions feministes del present fa molts anys que s’allarga, i aquest és un aspecte que volem remarcar a Cal Carré. El discurs de les cures que tant omple la boca dels polítics benintencionats pren forma en les idees de Flora Tristan i és més present que mai amb el drama humanitari de les refugiades i els migrants del segle XXI, ja sigui al Mediterrani, als Balcans o a qualsevol dels murs que volen separar fronteres. Aquest breu opuscle polític és d’actualitat i és per això que ens interessa, perquè ens interpel·la com si l’hagués escrit avui.
Flora Tristan és un exemple claríssim de les desigualtats que van haver de patir les dones al segle XIX, en l’àmbit familiar i en l’àmbit ideològic. En l’àmbit familiar, li va costar molt de desfer-se dels maltractaments del marit. En l’àmbit intel·lectual, és un exemple més de dona pensadora que ha quedat en un segon pla de la història perquè els homes li han passat al davant. De fet, la famosa consigna ‘proletaris del món, uniu-vos’ que tanca el Manifest comunista és d’ella, Marx i Engels se la van apropiar sense cap escrúpol de consciència.”
Antònia Carré-Pons
