02.09.2017 - 22:00
Aquest setembre arriba ple de novetats. Els editors ja fa un parell o tres d’anys que amb tota normalitat avancen la feina abans de vacances i deixen enllestides les novetats que els primers dies de setembre lluiran a La Setmana del Llibre en català (se celebra del 8 al 17 de setembre). En aquesta tessitura, Club Editor presenta un nou llibre de Lluís Maria Todó. L’escriptor i traductor barceloní va publicar fa dos anys L’últim mono, en què va desplegar el seu saber i el seu estil. Ara torna a les llibreries amb Gramàtica dels noms propis, una altra història d’autoficció centrada en la seva família. L’editora Maria Bohigas ens parla a bastament d’aquesta novel·la i de l’autor, en el text que segueix, que ha escrit per als lectors de VilaWeb. També podeu llegir un fragment del llibre. L’obra arribarà a les llibreries el 6 de setembre i el 14 es presentarà a La Setmana del Llibre en Català.
Diu Maria Bohigas:
«Lluís Maria Todó és un dels escriptors amb més personalitat i més ofici de les lletres contemporànies a Catalunya. Un d’aquells prosistes que identifiques a l’acte de tan inconfusible que és el to. Un observador i un cronista de la pròpia vida: això que ara se’n diu autoficció i abans se’n deia literatura del jo, en què la imaginació és una manera de comprendre les coses que passen. Als anys noranta, els seus personatges eren homosexuals que es movien pel món gai barceloní. Vint anys després, Barcelona continua sent la princesa dels seus llibres: indispensable, adorable, bleda, inquietant, imprevisible del tot. L’enamorament no passa. El sentit de la justícia i del ridícul, tampoc: Todó és esmolat. Coneix a fons allò de què parla i ho fa sense embuts.
Aquesta vegada, els ulls de Todó s’han posat en la pròpia família. El seu nou llibre es diu Gramàtica dels noms propis, un títol que fa l’ullet al Vocabulari familiar de la Ginzburg, amb qui Todó comparteix més d’un tret —començant per la convicció que res no és tan apassionant com el que passa dins d’un clan, en la intimitat, que és la cosa en realitat més política del món. Perquè una família és un gran enrenou de tradicions, regles, identitats i llengües —especialment a Catalunya.
La que explica l’esmolat Todó viu entre els anys 20 i 70 a Barcelona. La suma de les seves branques produeix una galeria de personatges saborosos, des de l’avi que es venja d’un gat fins al pare que deserta dues vegades. La guerra, el feixisme, els anhels democràtics, la temptació marxista i la revolució sexual la modifiquen silenciosament. S’hi practica l’esport nacional de la societat catalana de l’època: el salt d’una llengua a l’altra. El nen que hi creix s’impregna dels mots andalusos de l’àvia, dels soliloquis obscens de la veïna de dalt, s’enamora de la nena de sota, furga biblioteques secretes, busca complicitats, es clava castanyes i eixampla territori.
El lector hi troba un retrat que agradaria a Montaigne: la gent hi surt a pèl, sense tapa- vergonyes. És gent que per damunt de tot s’adapta. A les circumstàncies de l’època, a les grans il·lusions, a les grans repressions. Al que vingui. La qüestió és que la vida es perpetuï. I ho fa d’aquella manera que fa la vida: amb una certa conya, transmetent de l’un a l’altre no pas allò que els pares voldrien, sinó tot el contrari.»
