25.06.2016 - 22:00
De ben jove, Robert L. Stevenson, autor d’algunes novel·les cèlebres del segle XIX, com ‘L’illa del tresor’, va experimentar els primers símptomes de malaltia respiratòria. Això el va dur a voltar mig món buscant climes més temperats i també el va fer més conscient de la fragilitat de la vida. Potser per aquesta raó, i tot i que en aquell moment la industrialització era l’ensenya del progrés, va escriure ‘En defensa dels ociosos’, un article en què exhorta la gent a deixar-se temptar per l’alegria de l’ociositat, que, a parer seu i contra l’opinió general del moment, ens fa les persones més sàvies i més felices.
El llibre aplega sis articles escrits per Stevenson, en una traducció de Xavier Zambrano. Llegiu-ne un fragment.
Escriu Isabel Monsó, editora de Viena Edicions:
«Aquest és un llibret deliciós que aplega sis articles de Robert Louis Stevenson apareguts a la premsa entre el 1876 i el 1888, entre els quals els més coneguts són el que dóna títol al recull, «En defensa dels ociosos», i la cèlebre «Carta a un jove que vol abraçar la carrera artística», de lectura imprescindible per a qualsevol jove (o no tan jove) que vulgui dedicar-se a una disciplina artística, com ara la literatura, per exemple.
Quan els va escriure, Stevenson tenia entre vint-i-sis i trenta-vuit anys. Víctima d’una malaltia pulmonar des de la infantesa, es va passar bona part de la seva vida viatjant pel món, buscant un clima més temperat que el de la seva Escòcia natal, i això, sens dubte, el va fer més conscient de la fragilitat de la vida i més sensible a la bellesa del paisatge i d’un temps sense presses.
Els seus articles resulten sorprenents per molts aspectes. Va escriure «En defensa dels ociosos» en el moment en què la industrialització era l’ensenya del progrés i tothom considerava que treballar-se i «guanyar-se la vida» era l’objectiu prioritari d’una infantesa i una joventut dedicades a l’estudi i formació. En contra de la convenció del moment, Stevenson creia sincerament que l’oci (el fet de jeure sota un pi veient passar els núvols, fer conversa amb un desconegut tot prenent una cervesa o remullar els peus en un rierol) no té res a veure amb la mandra o la peresa, i que aquests moments de tranquil·litat ens fan més creatius, ens ajuden a contagiar l’alegria al voltant i ens permeten adquirir habilitats tan necessàries com sumar o restar, habilitats que ens acosten a una felicitat més duradora que els coneixements que podem adquirir en qualsevol carrera universitària.
Més d’un segle després del moment en què van ser escrits, aquests articles resulten summament reveladors i ens ofereixen un argumentari de pes per trobar espais per a l’oci per a nosaltres i per als menuts i els joves de la casa. Perquè no cal que omplim d’activitats les hores d’oci, no cal que ens imposem obligacions a tota hora… Stevenson ens recomana donar-nos temps per respirar, per fruir del sol, de l’aigua freda del riu, de l’atzar que fa que ens passin coses curioses… No se’m pot acudir un plantejament millor per començar l’estiu, especialment ara que els polítics s’esgargamellen assegurant-nos milions de llocs de treball, com si el treball, per si sol, fos sempre bo, un objectiu sempre desitjable, sigui el treball que sigui i encara que ens resulti penós i en traguem poc profit.
Només puc recomanar-vos que llegiu el tast del llibre. Estic segura que
començareu les vacances amb un altre ànim.»
