28.10.2017 - 22:00
A mitjan de la setmana vinent, l’Altra editorial publicarà el volum Els homes i els dies de David Vilaseca (1964-2010). Conté les dues novel·les que Vilaseca va deixar escrites abans de morir prematurament d’un accident a Londres, que era on vivia de feia anys i on treballava com a professor de la Royal Hollyway University. Les obres de ficció, nascudes dels seus dietaris, són L’aprenentatge de la soledat, que va guanyar el premi Andròmina de narrativa i va publicar l’editorial 3i4, i l’inèdit El nen ferit, que va escriure poc abans de morir. Llegiu-ne un fragment.
Segons la nota informativa que obre el llibre, escrita per Ruth Galve i Esteve Miralles, companys de Vilaseca, que van compartir els estudis de filologia a la UB, consideren que ‘les grans opcions estilístiques —profundes; polítiques, filosòfiques— adoptades en la redacció de L’aprenentatge de la soledat tornen a aparèixer a El nen ferit amb un control formal sense vacil·lacions, madur, amb pols segur, amb voluntat de continuïtat literària, i les dues novel·les, sense cap mena de dubte, formen una unitat: un projecte narratiu únic, central. L’autor va triar tenir una “veu”: i és la veu d’aquests dos llibres.’
L’editora Eugènia Broggi parla d’aquest volum:
«Els homes i els dies aplega els dos dietaris que va escriure David Vilaseca al llarg de la seva vida: L’aprenentatge de la soledat i El nen ferit. És un llibre important per a la literatura catalana: important per l’ambició literària del projecte, per la projecció endavant, important perquè explora amb precisió i honestedat fonda l’experiència i el drama de sentir-se diferent —diferent acadèmicament, diferent en l’opció sexual, diferent en el model de vida—, perquè reflexiona sobre Catalunya, la vida acadèmica, les patums i la vida cultural, perquè es mira el país des de fora, i des de dins, i perquè parla sense embuts de sexualitat, de la recerca a voltes sòrdida, a voltes violenta i sempre agosarada d’una manera de viure diferent. És una obra esplèndida i original, una veu poderosa i sorprenent, una mirada lúcida sobre el món en el tombant de segle.
Diuen que la novel·la està morta, i que és l’era de l’autoficció. Els dietaris del David Vilaseca són justament això, autoficció avant la lettre, abans de les modes i les tendències: és literatura provocadora i inspiradora, altament estimulant, marcada per una vida complicada i un final molt tràgic. La recuperació d’aquests dietaris em sembla una aportació imprescindible al nostre panorama, un projecte ambiciós i deliciós per igual.»
