Avançament editorial: ‘Els camins de la por’, de Miquel Lladó

Miquel Lladó (Castelldans, 1919 – Andorra la Vella, 1999) va ser poeta, narrador, articulista, editor. Va formar part de la generació d’escriptors ponentins de postguerra amb Manuel de Pedrolo, Josep Vallverdú i Guillem Viladot, entre més. De família humil i de formació autodidàctica, l’experiència de la guerra i les conseqüències que se’n derivaren el van marcar profundament. D’ençà dels anys cinquanta va participar en la represa cultural en català del país. S’establí a Andorra la Vella als anys seixanta, on va col·laborar amb el diari Poble Andorrà i va fundar l’editorial Valls d’Andorra, amb la qual va publicar la revista homònima i bona part dels seus llibres.

Ara l’editorial Fonoll recupera i publica Els camins de la por, una trilogia formada per Els camins de la por (1971), Els dies sense demà (1977) i Sense pàtria (inèdit). Fonoll l’edita per primera vegada de manera completa quan es compleixen vint-i-cinc anys de la mort de Miquel Lladó, considerat un dels escriptors “amb un rumb més lliure, errant i desconegut de les lletres catalanes de la segona meitat del segle XX”. L’edició i el pròleg són a cura d’Eduard Batlle. Arriba a les llibreries el 28 d’agost.

Llegiu un fragment d’Els camins de la por, de Miquel Lladó (Editorial Fonoll).

Per a l’escriptor i periodista Francesc Canosa, aquesta obra és un gran llibre sobre la postguerra. “Per a mi és l’altra cara d’Incerta glòria, tot i ser una obra molt diferent. Crec que és una gran obra que vincula Andorra, Lleida i Catalunya en l’àmbit de la postguerra.”

En el pròleg, escriu Eduard Batlle: “Miquel Lladó va confegir amb aquests relats una obra impactant i que ens demana atenció. En el seu moment potser no va ser considerada com cal per les difícils circumstàncies que ja hem esmentat. Afegim-hi que la crítica i els jurats presentaven un cert esgotament o voluntat de passar pàgina del realisme històric en favor de models que promovien una més gran experimentació formal i internacionalització de les temàtiques. Més enllà de tot plegat, el missatge humanitarista que en el fons rau a Els camins de la por mai no hauria de ser caduc i creiem, com dèiem, que objectivament són moltes les bondats que fan d’aquest llibre una obra que mereix ser considerada com una fita de la nostra literatura contemporània. La justícia, si de cas, ja la farà cada lector.”