13.11.2021 - 21:50
|
Actualització: 14.11.2021 - 23:54
Just després de les eleccions que van portar Donald Trump a la Casa Blanca, Karla Cornejo Villavicencio, una de les primeres sensepapers graduades a la Universitat Harvard, s’adona que la història que havia provat d’evitar és l’única que vol compartir. I per fer-ho emprèn un viatge pels Estats Units per explicar les vides dels companys que, com ella, no tenen documents del país on viuen. El material l’ha aplegat a Els americans indocumentats, editat per Saldonar i que arribarà a les llibreries la setmana entrant. El llibre, traduït i editat per Octavi Gil Pujol, va ser finalista del National Book Award del 2020.
Llegiu un fragment d’Els americans indocumentats de Karla Cornejo Villavicencio (Saldonar).
Octavi Gil Pujol, editor de Saldonar i traductor d’Els americans indocumentats, de l’obra, en comenta:
“‘Quan ets una immigrant sense papers d’una família sense papers i escrius sobre immigrants sense papers —i només puc parlar per mi i pels meus fantasmes—, posar-se el barret de periodista se sent com una cosa immoral. […] Aquest llibre és una obra de no-ficció creativa, basada en informació curosa, traduïda com un poema, compartida per una família escollida, i de vegades difícil de llegir. Potser a tu no t’agradarà. No l’he escrita perquè t’agradi.’
Amb aquestes paraules presenta Karla Cornejo Villavicencio el seu llibre. Ella és una equatoriana immigrada als Estats Units quan tenia quatre anys. Els seus pares van marxar sense ella per obrir-se pas al país del nord abans de tornar a buscar-la per endur-se-la amb ells. La Karla ha crescut en un país del qual no tenia els papers i on se sabia una persona ‘il·legal’, però no només això: també una persona no volguda. (‘Aquest país els pren la joventut, els somnis i el treball i els escup sense donar-los res a canvi. […] Els nord-americans tracten millor les seves mascotes que els immigrants.’)
La Karla va créixer veient com el seu pare s’esllomava repartint esmorzars per les empreses de tot Manhattan, o treballant en cuines on l’escridassaven contínuament, o com el condemnaven quan li van retirar el permís de conduir i li van fer perdre la feina de taxista. Va créixer i es va convertir en una de les primeres persones indocumentades a graduar-se a Harvard, i un eixam d’agents se li van llançar a sobre perquè escrivís unes memòries sobre la seva experiència. ‘Estava indignada. Unes memòries? Tenia vint-i-un anys. No era la puta Barbra Streisand, coi!’
Però el llibre que sí que va escriure al cap dels anys és aquest, Els americans indocumentats, un recull de reflexions personals, de confessions, de persones i personatges, estructurats a través de diverses entrevistes que l’autora va fer recorrent tot el país amunt i avall per conèixer les comunitats d’immigrants d’arreu dels Estats Units. La Karla visita els jornalers de Staten Island, la ciutat de Nova York i la Zona Zero, la comunitat immigrant de Miami, els habitants de Flint que van beure aigua enverinada proveïda pel govern durant mesos, els refugiats en esglésies de Cleveland que s’amaguen de la deportació forçosa i New Haven, el lloc on viu actualment amb la seva parella i el seu gos.
La Karla escriu amb irreverència, amb cruesa i amb sinceritat. Insulta quan sent que ha de fer-ho i consola quan fa falta. Sap per què escriu i quina és la funció del seu text. I sap que va escollir el millor moment per fer-ho, durant les hores més baixes de la democràcia nord-americana dels últims temps. És sincera, i incapaç de mantenir-se allunyada de la història que ens explica. S’hi involucra, però no intenta arrossegar-nos amb ella si no volem acompanyar-la. Tant li fa allò que pensem. Perquè també sap per a qui escriu:
‘Aquest llibre és per a tothom que vulgui allunyar-se de les paraules clau de la immigració, dels tertulians, dels nens amb togues i birrets en graduacions, per llegir sobre la gent del carrer. No són herois. Són persones, desconeguts, personatges. […] Aquest llibre et permetrà ser lliure. Aquest llibre et farà ser punk quan et faci falta ser punk; i hermanxs, és hora d’armar un sidral de l’hòstia.'”
Octavi Gil Pujol
