30.09.2017 - 22:00
La vigília del dia del referèndum sobre la independència de Catalunya, neix a Madrid la filla del Jorge i l’Eulàlia. L’endemà, a Barcelona, els cunyats Jaume i Montse exerceixen el seu dret a vot a primera hora del matí i, malgrat les reticències del Jaume, acèrrim independentista, se’n van immediatament cap a Madrid per conèixer la seva neboda. Unes hores més tard, a la planta de nounats d’una clínica madrilenya, té lloc la trobada dels quatre personatges, que posarà en evidència la manera de relacionar-se entre ells a partir de les idees de cadascú. Aquesta obra de teatre, que és a punt d’arribar a les llibreries, es titula El naixement i és escrita per Elisenda Guiu i publicada a Arola Editors. Llegiu-ne un fragment.
Miquel Strubell ho explica en el pròleg:
«L’obra no pretén ser una crònica històrica ni un tractat polític: qualsevol gest pamfletari en boca d’algú serà blasmat pels altres tres personatges. Tampoc no es limita a un tractat sociològic de les relacions entre catalans i espanyols (o madrilenys!): tots els tòpics al respecte són també replicats i contestats pels altres. Podríem dir que més aviat és la suma de tot una mica. Ara bé; si alguna cosa el text retrata sense miraments són les relacions en general –de parella, fraternals, de família política…– i el vincle que s’estableix a partir del que pensen els diferents membres. Els mites i els estereotips –fins i tot, els prejudicis, de vegades– en alguns casos han fet prevaldre el silenci per damunt de la sinceritat. Però al llarg d’aquesta història, amb els dos fets contextuals més rellevants (el naixement d’una criatura i la celebració d’un referèndum d’independència) els silencis aniran desapareixent, amb confessions sorprenents per part d’alguns dels personatges i, no cal dir-ho, per al lector, a mesura que l’obra arriba al seu clímax. És, d’alguna manera, una història d’esclats: en un moment determinat, les contencions de cada personatge es desfan, tot trontolla i tothom es deixa anar, amb efectes dramàtics… I ja no en dic res més per no fer un «spòiler», com ara diuen en català (jo, com a anglòfon, ho he dit tota la vida!).»
«La història d’El naixement balla entre les urnes i els bressols, tots dos símbols innegables del futur. Però al capdavall, urnes i bressols no deixen de ser un pretext per endinsar-se -de manera molt convincent- en les dinàmiques de comportament social i de les emocions humanes en el seu conjunt: l’amor, el temor, la il·lusió, l’hostilitat, la rauxa, la tendresa…»
