Aquesta tardor Francesc Serés torna a les llibreries amb El món interior (Proa), una obra a cavall del reportatge literari i de la novel·la, dos gèneres coneguts de l’autor i amb què ha escrit literatura de la bona. Serés parteix de vivències directes o pròximes, de vides anònimes, d’històries reals d’amor i supervivència per aixecar una autèntica “història europea”. El món interior parteix de tres moments i espais històrics de l’Europa d’aquests darrers cent anys: la guerra del 1936-39, la Segona Guerra Mundial i la guerra entre Ucraïna i Rússia.

L’autor treballa amb elements de l’experiència personal pròpia: les vivències familiars al front d’Aragó, l’exploració de la memòria oculta de Berlín (on l’autor i la seva dona russa acullen refugiats ucraïnesos), el rescat de la memòria per mitjà del col·leccionisme obsessiu d’àlbums familiars, etc. Un relat testimonial que ens porta d’Hamburg a Saidí, dels diaris i les fotografies de l’Alemanya de la Segona Guerra Mundial als testimonis de la invasió russa d’Ucraïna, El món interior recull l’experiència del front d’Aragó dels Orwell, Hemingway, Sales, Sender i Weil, la mirada dels fotògrafs i dietaristes dels documents trobats a Berlín, les converses amb la família i els amics que s’han quedat o que han fugit de Rússia i d’Ucraïna. Serés explora la condició humana per mitjà de la vivència personal d’una guerra familiar i llunyana, una història europea.

Francesc Serés (Saidí, 1972) ha publicat la trilogia de novel·les De fems i de marbres, els reculls de contes de La força de la gravetat, Contes russos i Mossegar la poma. També ha escrit dues obres de no-ficció: Matèria primera i La pell de la frontera. Amb La casa de foc (2020) va guanyar el premi Proa de novel·la i el premi Llibreter. També ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Literatura i el premi Ciutat de Barcelona. La mentida més bonica és la seva darrera novel·la.

Llegiu un fragment d’El món interior, de Francesc Serés (Proa).

L’editor de Proa Josep Lluch explica als lectors de VilaWeb:

“Quan penso en El món interior i altres llibres de Francesc Serés –com Matèria primera o La pell de la frontera– em ve al cap el personatge del Jordi de Can Sol de la novel·la La casa de foc, que fa de saurí. Com aquell personatge, l’escriptor de Saidí detecta els corrents d’aigües subterrànies, les coves obertes en el ventre de la terra, les vetes de minerals, les falles que anuncien desplaçaments futurs. Els ulls sempre tan oberts de Francesc Serés semblen penetrar en ‘el món interior’. I no és difícil imaginar-lo remenant amb avidesa àlbums de fotos familiars en mercats d’antiguitats de Berlín, durant aquells mesos en què la covid proveïa aquests establiments d’abundants béns personals ‘sense valor’. Veiem l’escriptor provant de localitzar la casa familiar que apareix en un àlbum, reconstruir la història oculta d’uns dietaris, preguntant-se per la història d’objectes heretats. Quant de passat podem assumir?, es pregunta el lector. A casa de la seva àvia, a Saidí, el passat apareix –en ocasió d’unes obres domèstiques– en forma de bomba de mà amagada entre l’encanyissat i les teules. ‘La meva família ha viscut amb un paquet de bombes a sobre del cap durant tres generacions’, escriu Serés. ‘La història sempre deixa rastre’, insisteix. L’escriptor segueix aquests rastres amb el lector al costat, encuriosit, captivat, conscient que les batalles del front d’Aragó i de Berlín reapareixen avui en altres bandes, com vetes subterrànies que afloren amb determinació.”