26.10.2024 - 21:40
LaBreu Edicions publica El Doblec, de Raymond Roussel, en una edició bilingüe francès/català, i amb la traducció d’Adrià Pujol Cruells. Raymond Roussel (París, 1877 – Palerm, 1993) tenia vint anys quan va publicar el seu primer text, La Doublure, l’any 1897. És una novel·la en alexandrins apariats, un poema narratiu. Aquesta curiosa empresa literària és difícil d’adscriure a un gènere concret. A partir de 5.586 versos, l’escriptor relata el destí de Gaspard Lenoir, un actor fracassat, etern doble de teatre, que acaba treballant en una fira d’atraccions. Raymond Roussel situa la història d’aquesta novel·la divertida i desesperada a Niça, durant el carnaval, un context ideal per a deixar que l’estil barroc s’apoderi del poema.
Diuen els editors de LaBreu: “Rellegir avui aquest text, o simplement descobrir-lo, aporta una llum decisiva a una obra i a un autor paradoxals (Locus Solus, Impressions d’Afrique, etc.), un personatge que continua influenciant escriptors i artistes, un estrambòtic que va inspirar Dalí, Breton i Perec, entre molts altres. Entres en aquest llibre, coneixes algú, sents una veu, els ulls se te’n van als detalls més estranys, i no oblidaràs mai que El Doblec t’ha modificat la percepció que tenies, de la realitat i de la literatura, i de la teva mateixa personalitat.”
Llegiu el principi de El Doblec, de Raymond Roussel (LaBreu edicions).
Adrià Pujol Cruells parla del desafiament que ha estat aquesta traducció:
“Si l’original es construeix amb més de cinc mil alexandrins apariats, la versió catalana ho fa a partir de decasíl·labs, apariats també, tot concentrant-se en el contingut i ritme originals. La decisió respon a criteris d’adaptació i a la voluntat de produir el mateix efecte entre els lectors en català.
A primer cop d’ull, l’interès d’El Doblec no rau en la seva trama, que es redueix a ben poca cosa. Gaspard Lenoir és un actor de segona, un ‘doble’ amb la roba ratada i els ‘doblecs’ esfilagarsats. Té una xicota, la Roberta, amb la qual fugirà al carnaval de Niça. Però tot això acabarà malament, i Roberta el deixarà i ell acabarà d’actor d’última categoria en un teatre itinerant a la fira de Neuilly. En segon lloc, l’interès tampoc es troba en la qualitat de l’aspecte més evident de l’escriptura: l’alexandrí. Si no s’hi treballa gaire el vers (absència de cesura a l’hemistiqui, encavalcaments sistemàtics), i si bé el conjunt apareix com un notabilíssim tour de force, en definitiva fa la impressió d’una prosa tallada amb xerrac, de manera forçada, en dodecasíl·labs. Les repeticions abunden, el vers s’enganxa de vegades, sembla que ens trobem en la ment d’un quasi dement.
El Doblec és obra única, deliberadament obsessiva, precursora en molts aspectes de les escriptures més radicals del segle XX. Sembla haver sorgit del poeta com un feix de llum, sense esforç, i l’acumulació de detalls i de fets conforma una cascada i alhora una caiguda, la del protagonista cap a l’infern. El resultat és que l’energia del text sembla no tenir límit. El llegim d’una tirada o a batzegades, abraçant la vitalitat del seu estil i la gosadia formal que força, finalment, que dirigeix, concretament, la vida del protagonista i alhora n’encomana l’estat interior, atribolat i crepuscular. Hi ha el convit a deixar-se portar i molts motius per a meditar. Elèctric, detallista, pietós, El Doblec ens obre les portes a una literatura exuberant, salvatge, barroca.”
