31.01.2016 - 02:00
L’editora Maria Bohigas de Club Editor diu a tothom qui la vol escoltar: ‘Llegiu Óssipov, és literatura de la bona, no us el perdeu, és dels que no deixen indiferent, dels que marquen.’ Svetlana Aleksiévitx, la premi Nobel, també en parla en aquesta direcció. Maksim Óssipov (Moscou, 1963) va publicar el 2011 ‘El crit de l’ocell domèstic’, un volum que recull sis relats punyents i reals. Com s’ho fa l’escriptor? Bohigas ens en parla. El llibre arriba la setmana que ve a les llibreries. Us oferim un fragment del primer relat, ‘Moscou-Petrozavodsk’.
Explica Maria Bohigas:
«Svetlana Aleksiévitx, Premi Nobel de literatura 2015, escriu en un article recent: “M’agrada la prosa de Maksim Óssipov. M’he posat a rellegir els seus contes i el primer que se m’acut és que avui la seva prosa és com un diagnòstic. Penses tota l’estona com costa d’estimar l’Home. És bell, és repugnant, és horrorós, però per seguir sent humà cal estimar-lo. L’ànima pensa, intranquil·la… Fer-te arribar a això només ho pot la gran literatura.”
L’elogi —gran literatura, paraules que no es deixen caure sovint!— pren una dimensió formidable si tens present aquesta altra frase, de Temps de segona mà: “Sempre m’ha atret aquest espai petit: l’ésser humà. En realitat, és allà on tot passa.”
Club Editor té el privilegi de publicar en català i en castellà aquests contes que inquieten l’ànima. ¿Com és que els personatges d’Óssipov són tan punyents, tan reals? “Vam néixer en una guerra, morirem en una altra”, diu un d’ells amb serenitat. A cada conte hi batega l’instint de fugir i rentar-se les mans del desastre. Un instint que xoca amb el sentiment de pertànyer a una certa família, la dels ocells domèstics que no s’han tornat cruels en contacte amb els predadors. No sempre estan preparats per afrontar les inclemències, i alguns intenten emigrar cap a una part més amable del món. Però no hi ha part més amable del món.
Vet aquí què ens revelen els contes d’Óssipov: només hi ha això que en diem casa —un vagó-llit, una habitació rellogada, les golfes d’un teatre, un país cafre, tant se val, mentre hi floreixi una mica de bondat i de poesia. I mentre hi hagi un metge escriptor que sàpiga explicar-ho.»
