Avançament editorial: ‘El banquet anual de la confraria d’enterramorts’, de Mathias Enard

Després de guanyar el prestigiós premi Goncourt amb Brúixola, Mathias Enard torna ara amb una nova novel·la desbordant, El banquet anual de la confraria d’enterramorts (Empúries), amb la traducció de Jordi Martín Lloret. És una festa literària que l’editor Jordi Rourera defineix en el text que segueix com un ‘banquet rabelaisià de paraules, de registres, de més històries i cançons’. Arriba a les llibreries aquesta setmana entrant.

Llegiu un fragment d’El banquet anual de la confraria d’enterramorts.

L’editor d’Empúries, Jordi Rourera, explica:

Més enllà del títol, l’esperada nova novel·la de Mathias Enard després del premi Goncourt és una espècie de gran banquet tota ella. Un seguit de plats, o capítols, prou diversos, però que es complementen perfectament. Comencem amb un entrant lleuger: el dietari pretensiós i un punt còmic de David Mazon, del qual us oferim les primeres anotacions, que ens situa a La-Pierre-Saint-Cristophe, a la zona del Marais Poiteví de l’oest de França –i a prop de Niort, d’on és Mathias Enard– i ens prepara per al que vindrà després.

Arriben els plats principals. Els habitants del poble tenen històries amb arrels més profundes del que aprecia David Mazon. I a través d’un mecanisme del qual no diré res –perquè no s’ha de dir tot–, Enard ens les descobreix i, alhora, les relliga amb episodis històrics, la gran història de França tal com passa per aquesta petita regió. És aquí on retrobem el Mathias Enard exuberant que ens és més familiar, el que ens submergeix amb sensualitat i capacitat d’evocació extraordinàries en mons passats. Un passeig que troba parades, també, en un seguit de miniatures històriques, relats tancats que separen els capítols, a manera dels sorbets entre plats forts.

Comèdia i tragèdia, vida i mort, present i passat, tot se suma en el clímax del llibre –i del festí–, aquest banquet anual de la confraria d’enterramorts. I és clar, el banquet del títol, a més de demostrar el poder de la llengua per fer venir salivera, és també un banquet rabelaisià de paraules, de registres, de més històries i cançons que culminen amb el ritual de la confraria, el cim lingüístic del llibre i de l’espectacular traducció de Jordi Martín Lloret.

Després, en aquesta novel·la només queda anar cap a les postres i els alcohols, tancar els fils oberts, tornar al dietari de David Mazon i veure com acaba la seva peripècia, la seva tesi, si és que aprèn alguna cosa sobre aquest indret rural –del qual ja coneixem els paisatges i la gent, la història, els secrets i els mites, els retrets d’ahir i les esperances d’avui–, si troba el que busca o si és trobat –com nosaltres, lectors– per allò que no esperava.

Jordi Rourera, editor d’Empúries