06.07.2024 - 21:40
Som al 1959. Després de tretze anys de cartejar-se, un lingüista i un escriptor exiliats són a punt de partir peres. Entre Chicago i Mèxic, el fil que els uneix és la llengua: la que es parla i la que s’escriu, sota la dictadura, a la pàtria en què no han deixat de pensar mai. El lingüista és Joan Coromines, que treballa en un monument de l’idioma, l’Onomasticon Cataloniae, el diccionari de tots els topònims del domini lingüístic català. L’escriptor és Joan Sales, que acaba de publicar Incerta glòria. I la poma de la discòrdia és fins on ha d’arribar el català literari per reflectir la realitat del país. Aquesta setmana entrant arriba a les llibreries la correspondència entre Joan Coromines i Joan Sales a Club Editor: Cartes 1946-1983. A la recerca del català usual.
Sales ataca: “L’escriptor digne d’aquest nom se serveix de la llengua, no serveix la llengua; el sàbat s’ha fet per a l’home, no l’home per al sàbat.” Coromines respon: “Aquesta indiferència olímpica que preconitzeu escau solament en una llengua que no estigui combatent en defensa pròpia, i en un país on hi hagi un règim perfecte de monolingüisme. En definitiva, això correspondria a la positura d’un escriptor català (insubornablement català, és cert, com ho sou vós) però no catalanista. Per aquest camí no compteu que us segueixi.”
Els editors expliquen: “La sang no va arribar al riu, i els dos duelistes van cartejar-se fins a la mort. Per més que avui no ens enfrontem a una dictadura, sinó a la globalització, la seva recerca continua vigent: aquest epistolari és una farga on la llengua es treballa a cops de mall, amb la passió de transmetre-la, l’ambició de bastir-hi grans obres i la consciència que el que hi ha en joc són molt més que unes formes.”
Llegiu algunes cartes de l’any 1957 i unes altres del 1958 dins el llibre Cartes 1946-1983. A la recerca del català usual, de Joan Coromines i Joan Sales.
