Aquesta setmana entrant arriba a les llibreries Aquí baix, de Laia Viñas (Xerta, Baix Ebre, 1997), la seva segona novel·la després d’haver-se donat a conèixer amb Les closques, que va ser premi Documenta 2020 amb què va irrompre com una nova veu, potent, de la literatura catalana. En la nova novel·la, Viñas relata la història d’una colla d’amics ebrencs que baixen de festa infinita a la Ruta Destroy, també anomenada Ruta del Bakalao, de la València dels anys vuitanta.

La història: “Aquest cap de setmana també toca anar cap avall. Cal triar la roba a consciència, preparar entrepans i llaunes de coca-cola per al camí, aprovisionar-se amb dos o tres paquets de cigarros per a tots, menys per a l’Úrsula, que ja està de cinc mesos. Les pastilles per a vendre van ben guardades a la butxaca dels pantalons. El Renault blau travessa els arrossars en direcció sud. Van tots apinyats a dins, abaixen les finestres, somriuen. Aterren al pàrquing de la primera discoteca, l’avantsala d’una nit infinita. Un cop a dins ja no importa res més, només hi ha el ritme, els batecs, la música, el ferro i el cautxú i el vapor de la sala, la pell de gallina. I quan tot acabi i tornin a travessar el llindar encararan l’endemà, el camí de tornada, la ressaca. El futur, potser.”

Amb una prosa deixada anar, natural i molt viva, Laia Viñas fotografia i homenatja en aquesta novel·la adrenalítica tota una generació, la que va esprémer la joventut a ritme de tecno a la mítica Ruta Destroy. Aquí baix ens parla de llaços d’amistat, d’incerteses i inseguretats, i del pes i les responsabilitats de la vida adulta.

Llegiu un fragment d’Aquí baix, de Laia Viñas (l’Altra Editorial).

L’editora de l’Altra, Eugènia Broggi, ens en parla:

“Aquí baix explica la història d’una colla d’ebrencs (nois i noies precaris, treballadors de sol a sol) que malden perquè arribi el cap de setmana per tal de reunir-se amb altres joves, milers, que es donen cita a les portes de les discoteques valencianes per cremar la pista i el cos a tot drap.

Crec que el llibre recull molt bé l’esperit d’una època (l’era desencantada post-transició i pre-olímpica) i el moment vital i universal del pas inevitable cap a la vida adulta, especialment descoratjador en un moment i un lloc en què les expectatives de futur eren (són) gairebé inexistents.

En l’actual món postpandèmic, sacsejat per guerres inhumanes i amenaces climàtiques constants, les generacions més joves miren cap al futur (el no-futur) amb un negre pessimisme; justificadíssim, d’altra banda. Aquí baix és, per sobre de tot, un cant a l’amistat i al sentiment de pertinença, i també un homenatge a les generacions X i Y, els pares dels Gen-Z, que van afrontar (com fan els seus fills avui dia) un demà gris com l’acer. I ho van fer abraçant la festa infinita.”