19.05.2018 - 22:00
L’Agostino deixa de ser un nen l’estiu en què la seva mare s’enamora d’un home. Aquella deessa que ell sempre havia imaginat dedicada i intocable és també una dona. Decebut i ressentit per aquesta descoberta, el protagonista malda per alliberar-se de la figura materna i comença a freqüentar amistats dubtoses que el portaran a deixar enrere la innocència. Parlem de la novel·la Agostino (Edicions de 1984) d’Alberto Moravia (Roma, 1907-1990). Llegiu-ne un fragment.
En el text que segueix, la traductora de l’obra, Alba Dedeu, en parla d’una manera deliciosa i amb gran qualitat literària:
«Moravia és un escriptor que, com els millors artistes que ens va donar el Renaixement, no té por d’endinsar-se a la sala de dissecció clandestina on l’esperen indefensos els seus personatges. Convé que el lector ho recordi, això, i que no s’esperi titubejos ni evasions poètiques quan arribi el moment de fer la incisió i començar a separar les capes més íntimes de l’home, apartant sense miraments, però amb precisió quirúrgica, la infinitat de vels amb què voldríem cobrir els nostres pensaments i les nostres emocions més crues, anguniejants o inconfessables. Perquè ens hi trobarem a nosaltres mateixos, en els personatges de Moravia, i en els d’Agostino potser encara més; perquè, qui no recorda amb una punxada de dolor, o almenys amb el cor una mica encongit, la primera vegada que va notar que se li esquerdava la superfície cristal·lina de la innocència infantil, i que de cop i volta no podia evitar rebre de ple a la cara aquella ràfega d’aire fred que era la vida adulta?
L’Agostino de Moravia rep aquesta ràfega d’aire fred a ple estiu, en un encisador poblet costaner, i la que li llança el cop de pedra sobre el palau de cristall és la seva mare, ídol eteri de la feminitat perfecta que tot d’una es torna dona, dona feta de carn i de sang, solitària i insatisfeta vídua amb un fill adolescent. Adolorit, però a la vegada posseït per un interès avidíssim, l’Agostino ja no li treu l’ull de sobre, i s’adona esglaiat que en aquella dona angelical que per a ell era només mare hi ha anhels profunds i manifestacions torbadores i estranyes que ell ni tan sols sospitava. I un cop aquí l’exploració continua, implacable, amb un rigor quasi-científic; no tan sols fins al fons d’aquella mare ara tan aliena, sinó també fins al fons de l’ésser encara més aliè en què s’ha convertit ell mateix.
La bellesa i la força de la prosa de Moravia, que ha estat apassionant de traduir –una mica com si Moravia em deixés el seu escalpel, animant-me a no tenir por d’apartar totes les capes fins al nucli de l’ànima, fins al cor que batega–, rauen precisament en aquesta precisió i aquesta meticulositat absolutes, palpables al llarg de tota la història: en els diàlegs, les reflexions, els gestos, les interaccions, les escenes. Les peripècies al poblet costaner es despleguen davant el lector amb tota nitidesa, i la vivor dels personatges se li queda inevitablement gravada a la memòria. Un cop llegit (o traduït) l’Agostino, resulta impossible notar el frec d’un banyador humit, escalfat pel sol com la pell palpitant de sota, sense que et colpeixi a l’instant la imatge d’aquell noi tímid que corre per la sorra ardent de la platja vagament furiós i ple d’ànsia, no tan sols perquè no sap on va, sinó també, o encara més, perquè sap que no pot tornar enrere.»
Alba Dedeu
