Avanç editorial: ‘Judici a una meuca’ d’Apol·lodor i ‘La font sagrada’ d’Henry James

Adesiara és a punt de publicar l’obra que fa cent del seu catàleg exquisit; ha publicat recentment ‘L’arbre de foc’ d’Agustí Bartra; i la setmana vinent desembarca a les llibreries amb dos títols nous: el clàssic grec ‘Judici a una meuca’ d’Apol·lodor (fragment ), en una traducció i introducció de Maria Rosa Llabrés Ripoll, i ‘La font sagrada’ d’Henry James (fragment), la darrera traducció que feu Alfred Sargatal. Sobre aquests nous títols, l’editor, Jordi Raventós, ens dóna algunes informacions d’interès, en el text que segueix. A més, anuncia també per a aquest mes la reedició de tres dels llibres més preuats de la col·lecció «Aetas» de clàssics grecollatins: ‘Carta a la posteritat / Carta a Boccaccio’, de Francesco Petrarca; les ‘Sàtires’ d’Horaci i el tractat ‘Eduqueu els infants ben aviat en les lletres’, d’Erasme de Rotterdam, que, cinc mesos després de la seva publicació, continua entre els títols més venuts a moltes llibreries.

Henry James i la perenne vigència dels clàssics
Per Jordi Raventós

Coincidint amb el centenari de la mort de Henry James, la setmana vinent arriba a les llibreries una de les novel·les més peculiars i enigmàtiques del gran escriptor nord-americà, ‘La font sagrada’, que Adesiara publica (per primera vegada en català) amb traducció de l’enyorat Alfred Sargatal.

No del tot ben entesa per molts dels seus contemporanis, però reivindicada amb tots els honors per Jorge Luis Borges dècades més tard (de fet, l’escriptor argentí va reconèixer la influència directa de ‘La font sagrada’ en la confecció de ‘El acercamiento a Almotásim’), aquesta delicada novel·la (l’adjectiu també és de Borges) ens presenta un doble enigma: una dona no gaire agraciada rejoveneix miraculosament (rejoveniment que contrasta amb l’envelliment prematur del seu espòs, molt més jove, del qual ella sembla absorbir la vitalitat) i, paral·lelament, un home veritablement imbècil adquireix de sobte una intel·ligència sorprenent.

Tot això s’esdevé en una mansió aristocràtica en plena natura, un ambient ideal, talment com en les millors novel·les d’Austen, perquè les converses ambigües, les insinuacions, els jocs de mirades i els flirteigs entre els convidats condueixin el lector, de la mà del protagonista, fins a la possible explicació d’aquest «miracle». En definitiva, un brillant joc de contrastos i d’ambigüitats que sembla ocultar una història de vampirs i que ens farà gaudir, sens dubte, de la prosa pulcra i meticulosa del gran Henry James.

D’altra banda, juntament amb ‘La font sagrada’, Adesiara presenta un nou títol de la col·lecció «Aetas» de clàssics grecollatins: ‘Judici a una meuca’ (amb traducció i introducció de l’hel·lenista Maria Rosa Llabrés Ripoll), un text d’un valor inqüestionable perquè és l’única acusació pública no adreçada a un home que ens ha pervingut de l’antiguitat. Conegut també amb el títol de ‘Contra Neera’, i atribuït històricament a Demòstenes, els darrers especialistes neguen l’autoria del cèlebre orador atenès i l’atribueixen a Apol·lodor, que va viure cap al segle IV aC.

A l’Atenes de l’època, Neera, una vella prostituta, amenaça de subvertir el rígid sistema jurídic de la polis perquè s’ha casat amb un atenès i ha donat a la ciutat, com si fossin descendents legítims (només ho eren els de mares ateneses), uns fills que eren fruit de les seves antigues relacions meretrícies. Així doncs, en el judici que se celebra contra ella, les aventures passades de Neera i les de la seva filla (que fa, probablement, el mateix ofici que la mare) es converteixen en una qüestió d’Estat i, al mateix temps, ens permeten descobrir que l’idealitzat sistema democràtic atenès no era tan irreprotxable com de vegades el pinten. Aquest llibre és, en realitat, un dels poquíssims documents que conservem sobre la vida dels qui n’eren exclosos: els esclaus, els estrangers i, sobretot, les dones.