03.03.2020 - 21:50
Les escenes que ens arriben aquests dies de Grècia són terribles –Oriol Bäbler en parla a fons en aquest article. Hem vist actuacions de la policia i l’exèrcit grecs que són injustificables i les agressions salvatges de l’extrema dreta ens retornen a temps passats. Són fets que fan mal, amb independència de la posició de cadascú en el debat sobre el dret d’asil o sobre la qüestió de l’emigració. Els vídeos que ensenyen vaixells guardacostes grecs disparant a barques plenes de gent; l’assassinat d’un jove d’Alep que segurament, quan va abandonar Síria en guerra, no hauria pensat que trobaria la fi en la somiada Europa; o l’anul·lació, ni que siga temporal, de l’aplicació de la Convenció de Ginebra a Grècia pel govern del país torben l’esperit més temperat i anguniegen.
Dissortadament, ni són fets aïllats ni reben la condemna necessària. Ben al contrari: ahir la cúpula de la Unió Europea va acudir en ple a Grècia a donar suport al govern, tot i la polèmica que aquestes actuacions han causat a Grècia i a les opinions públiques de molts estats membres. És trist, molt trist, però no podem dir que siga sorprenent: fa temps que la Unió Europea ha perdut l’ànima democràtica i humanista que l’havia d’inspirar, que va inspirar els pares fundadors.
Però en aquesta deriva autoritària, ara la dreta democràtica és en una cruïlla especialment decisiva i perillosa. La pressió de l’extrema dreta és a punt de fer-la capitular ‘podrint el projecte europeu des de dins’, com diu el professor Jan-Werner Müller. La incapacitat de la dreta democràtica de plantar cara als arguments de l’extrema dreta és cada dia més visible a més països. I en això Grècia –com veiem en tot això que hi passa– no n’és cap excepció, lamentablement.
Avui, doncs, recollim el fruit d’una dècada llarga de concessions polítiques que mai no s’havien d’haver fet. Quan el 2010 Viktor Orbán va emprendre el seu pla de reformes, la UE es va alarmar. Però deu anys després aquesta alarma s’ha traduït en molt poques coses efectives i avui Hongria no tan sols és un país que no compleix els requisits democràtics sinó que encapçala polítiques que són copiades en uns altres estats i d’aquesta manera esdevé un autèntic talp al cor de les institucions.
La Polònia de Jarosław Kaczyński n’és una còpia, la més preocupant. Però l’ombra d’Orbán s’estén molt més enllà, particularment en l’agressivitat amb què la dreta tracta del fenomen migratori i del dret d’asil. Angela Merkel, una política que ha demostrat tenir un compàs moral ben ferm en aquestes qüestions, està paradoxalment cada dia més aïllada perquè els seus aliats no únicament no són capaços de contenir l’augment del feixisme sinó que fins i tot el posen al centre del debat, de la vida pública. Ho fa el PP espanyol pactant amb Vox i Ciutadans i donant suport a Orbán al Parlament Europeu. Ho han fet els Republicans a França adoptant fins i tot consignes pròpies de Marine Le Pen. Ho fa Nova Democràcia a Grècia, com ho havia fet abans la Lliga a Itàlia, adoptant la línia més dura, agressiva i insultant contra els emigrants i els refugiats. Ho van fer –ai!– els conservadors britànics, quan el seu país encara formava part de la Unió, deixant-se arrossegar per la pressió de l’UKIP. I no cal dir fins a quin punt va ser un greu error la decisió del PP europeu de mantenir Orbán durant anys dins el seu grup parlamentari, sabent qui era però sacrificant els principis per l’aritmètica parlamentària i per guanyar la presidència de la Comissió –un problema molt semblant al que té ara Macron per la presència de Ciutadans dins el grup Renew.
La Unió Europea va ser fundada per assegurar la pau, el benestar social, la democràcia i les llibertats a Europa. Aquesta n’era la raó de ser. Però avui Europa és un espai que comença a ser irrecognoscible. Perquè hi ha presoners polítics, com passa a l’estat espanyol o a Polònia; perquè s’hi violen les normes democràtiques més elementals, com passa cada dia a Hongria; perquè els militars disparen trets contra emigrants, com acabem de veure a Grècia.
La dinàmica institucional europea alimenta aquest empitjorament per la posició defensada fanàticament a Brussel·les de no interferir en els afers interns dels estats, facen les barbaritats que puguen arribar a fer –una posició que els catalans coneixem prou bé, de tant com l’hem soferta. Contra això, contra tot això que passa, cal reivindicar l’exigència europeista i pressionar per un canvi més federal en la governació europea. O el somni dels pares fundadors desapareixerà tot sol, trepitjat dia a dia per l’autoritarisme contra el qual tant van lluitar ells.
