L’esclat de l’autoproducció solar

L’autoproducció solar comença a prendre embranzida a Catalunya, segons l’Institut Català d’Energia (ICAEN), un contrapunt positiu a les grans instal·lacions de renovables, que han estat blocades durant més d’una dècada. Amb les reformes legals recents, el sector renovable esperava de poder créixer amb normalitat al Principat, però a la pràctica encara es troba amb moltes traves. En paral·lel, un altre dels segments clau de la revolució energètica, el de les plaques solars a teulades residencials i industrials, comença a decantar-se fortament per les energies renovables. Aquest canvi de tendència ha estat causat per les facilitats legislatives introduïdes a l’abril del 2019, que han eliminat els obstacles a l’hora de fer instal·lacions d’autoconsum. Aquest canvi de comportament s’observa també a les Illes Balears amb un augment de les instal·lacions mentre que al País Valencià l’increment és també molt important. Malgrat tot, el sector alerta que el ritme de creixement és positiu, però resta lluny del necessari per a assolir els objectius mínims per a fer una transició energètica ordenada.

Osona i Vallesos, capdavanters

Catalunya compta actualment amb un total de 4.776 instal·lacions fotovoltaiques d’autogeneració a partir de plaques solars. Amb un recompte oficial que comença l’any 2013, hi ha hagut un fort creixement a partir del 2019, especialment al tercer trimestre d’aquell any (figura). Com dèiem, això ha estat causat per la reforma legal que es va fer en aquelles dates, que eliminava les barreres a l’autoproducció. A partir d’aquell moment, va esdevenir molt més fàcil de començar a produir electricitat renovable directament a casa nostra, com ara seguint els passos que us vam explicar a Vilaweb. D’ençà d’aleshores, cada trimestre hi ha hagut de mitjana un increment d’instal·lacions particulars del 72%. Paral·lelament, s’ha produït un descens de la potència de cada instal·lació, passant d’una mitjana de 43 kW de potència l’any 2015, fins als 9 kW l’any 2020, amb tendència a continuar baixant. Això mostra que els anys anteriors l’autoconsum estava encapçalat per les teulades industrials, que usen més potència, mentre que actualment estan dominades per les teulades residencials, amb un 73% de les instal·lacions per sota dels 5 kW, la potència típica a una llar unifamiliar, i només un 7,2% correspon a instal·lacions de més de 25 kW de potència, comú en la indústria. Tot plegat fa que hi hagi un creixement fort del nombre d’instal·lacions entre el 2019 i el 2020, però, en canvi, la potència d’autogeneració enguany no farà un salt tan gran (figura), encara que se situa a ritmes superiors als de l’any passat.

Per territoris, l’Àrea Metropolitana de Barcelona és on es concentra el nombre d’instal·lacions més gran. Dominen els dos Vallesos i el Baix Llobregat, per sobre del mig miler d’instal·lacions cadascun (figura). Això és degut al fet que en aquestes comarques és on hi ha més habitatges unifamiliars. També va associat a rendes més elevades, que poden assumir els costs inicials d’instal·lació amb més facilitat. Aquesta tipologia d’habitatge és la que disposa de prou teulada per a posar-hi plaques solars, o fins i tot terrenys propis per a fer-hi instal·lacions a nivell de terra, suficients per a cobrir el consum familiar. És un aspecte que resulta més complex en edificis d’habitatges –on viu la majoria de la població catalana–, els quals no tenen prou teulada per a abastir tots els veïns i cal recórrer a terrenys adjacents, tal com permet la legislació. Això explica que el Barcelonès, on hi ha molta més població i nombre d’habitatges, se situï només en cinquena posició, just darrere del Maresme. Caldrà esperar als trimestres vinents per veure si es comencen a fer instal·lacions comunitàries per a edificis residencials.

Si ens fixem en la potència instal·lada en comptes del nombre absolut d’instal·lacions, Osona se situa com a líder, amb 9,5 MW instal·lats en règim d’autogeneració. En aquesta comarca hi ha una presència forta del sector agroalimentari, una indústria amb edificis i terrenys que permeten d’instal·lar fàcilment plaques solars. Balenyà i Vic, que se situen entre les principals poblacions per potència instal·lada, en serien un exemple. Tornant al nombre d’instal·lacions, Sant Cugat del Vallès, amb moltes cases unifamiliars i una de les rendes més elevades del país, és el municipi català amb més instal·lacions (380), seguit de Barcelona (347), Sabadell (106) i Vallirana (106). Santa Eulàlia de Ronçana (Vallès Oriental) és el cinquè municipi per instal·lacions (91), però té l’honor de ser el municipi català amb més penetració d’autogeneració solar, amb 12 instal·lacions per cada 1.000 habitants. Tiana (8 instal·lacions per cada 1.000 habitants) i Alella (7,8), al Maresme, són els següents municipis en penetració de renovables de propietat particular. A banda de crear l’Observatori de l’autoconsum a Catalunya, l’ICAEN posa a disposició dels ciutadans un cercador municipal de bonificacions d’IBI per a instal·lacions d’autoconsum, amb descomptes que poden arribar fins al 50% en funció de la població, per tal d’afavorir-ne la implantació.

Al País Valencià, hi ha un total de 2.372 instal·lacions d’autoconsum, de les quals 1.938 corresponen a instal·lacions residencials, amb 8,4 MW de potència disponible. La resta, 434 instal·lacions, corresponen a empreses i institucions, amb 20,8 MW. El creixement hi ha estat molt important. El 2019 les instal·lacions tramitades (434 en total) van representar multiplicar per 17 les existents (25), mostrant l’efecte immediat dels canvis legislatius. Aquest 2020 les instal·lacions dutes fins ara (1.696 de noves) han significat multiplicar per 4 les dutes a terme durant tot el 2019. Per territoris, Alacant és el que en disposa de més (1.122 en funcionament, un 47% del total), seguit de València (911, un 38%) i Castelló (339, un 14%). Tot i que Castelló parteix de nombres més modestos, és on l’autogeneració creix més, amb 9 vegades més instal·lacions que les fetes durant el 2019, seguit de València (5 cops més que no pas l’any passat) i Alacant, on les noves instal·lacions s’han triplicat amb relació a l’any passat. Igual que al Principat, al País Valencià no hi ha ajudes directes, però des de l’any 2017 hi ha una deducció fiscal del 20% en l’IRPF, amb una desgravació màxima de 8.000€.

Recentment s’ha creat al País Valencià un hub de comunitats energètiques locals, amb l’objectiu impulsar un model energètic on les energies renovables tinguin un protagonisme absolut municipi a municipi. Aquest espai col·laboratiu està format per la patronal del sector energètic Avaesen, l’Institut Valencià de Competitivitat Empresarial (IVACE), la Conselleria d’Habitatge i Arquitectura Bioclimàtica i les cooperatives Sapiens Energia i Enercoop. Aquest model de comunitats energètiques locals permet l’intercanvi d’energia neta, entre ciutadans i afavoreix la sostenibilitat i l’accés a les energies netes de manera assequible.

A les Illes Balears, per la seva banda, d’ençà de principi d’any s’han subvencionat 684 instal·lacions d’autoproducció, 483 de les quals corresponen a habitatges particulars, mentre que 201 a instal·lacions industrials. La potència mitjana instal·lada és de 6,3 kW. Actualment la línia de subvenció per a aquest tipus d’instal·lacions a les Illes Balears continua oberta fins al 18 de desembre, incloent-hi també l’eòlica de baixa potència. La quantia pot arribar a ser del 50% de la inversió, i inclou també bateries.

Un ritme encara insuficient

Com veiem, les famílies i indústries s’apunten ràpidament a generar la seva pròpia energia. Els guanys són evidents: disposar d’energia gratuïta durant vint-i-cinc anys pel cap baix un cop assumit el cost de la instal·lació –que pot situar-se per sota dels 10.000€ en instal·lacions petites– i augmentar la independència energètica. Les indústries, per la seva banda, veuen augmentada la competitivitat en reduir notablement el rebut energètic. Tot plegat, a més, permet d’incrementar la independència energètica del país, que actualment depèn en gran manera de la importació de recursos energètics forans. A més, també hi ha un boom d’empreses instal·ladores, amb la creació de tot un nou sector industrial que crea ocupació nova, amb perfils qualificats, en uns moments de grans dificultats per a l’economia catalana.

Malgrat tot, el sector renovable alerta que aquest ritme d’instal·lacions, amb penetracions tan baixes, encara no és prou alt. Consideren que de cara al 2030, per a fer una transició energètica ordenada cal molta més potència instal·lada anualment. Entre més, les renovables hauran de suplir la producció elèctrica que es deixarà de fer amb el tancament de les nuclears, responsable del 50% de l’electricitat consumida al país. L’objectiu mínim –insisteixen que es tracta d’un mínim– establert per al sector renovable al Principat és que durant la dècada en curs s’hi han d’instal·lar anualment 409 MW d’eòlica. D’aquests, 30 MW haurien de ser de propietat comunitària, el més semblant a un règim d’autogeneració –no hi ha dades sobre petits molins particulars, freqüents en uns altres països. Ara per ara, a Catalunya només hi ha un únic molí comunitari en funcionament. Quant a l’energia solar, s’hi haurien d’instal·lar 630 MW anuals, dels quals 255 MW correspondrien a instal·lacions d’autogeneració, mentre la resta correspondrien a grans plantes solars. Això representa uns 64 MW trimestrals d’autoproducció. Al segon trimestre del 2020 –últimes dades disponibles–, i que correspon al màxim de la sèrie històrica (primera figura), es van instal·lar 12 MW en règim d’autogeneració, lluny de l’objectiu requerit. Així doncs, cal augmentar cinc vegades el ritme de potència instal·lada en teulades residencials i industrials per tal d’assolir els mínims necessaris. La conclusió del sector renovable és que cal felicitar-se per l’evolució positiva d’adopció de renovables d’autogeneració, però encara queden deures per a fer i assolir els mínims necessaris que necessita el país.