“Se li nota que és català quan parla castellà; presenta dificultats en aquesta llengua. Potser hauríeu de fer que veiés més dibuixos en castellà”, suggereix la mestra a la mare d’una criatura. Entristida, contrariada i enrabiada, una amiga em narra una situació, que, de tan perversa, acaba enfurismant-me a mi.

Sabem que algú ens detesta, que ens odia, bé perquè ens ho comunica verbalment amb paraules carregades de ràbia, de menyspreu, bé perquè té actituds violentes de tota mena cap a nosaltres o, fins i tot, perquè en la seva manera d’ignorar-nos ens va retallant drets amb la clara intenció de deixar-nos desarmats, reduïts a la mínima expressió, al no-res. Aquestes són les múltiples cares visibles de l’odi. Patir qualsevol d’aquests atacs ens converteix en víctimes, però el més perillós de l’odi com a poder destructor, el més perillós de ser odiat és el fet de permetre que el virus de l’odi que llancen sobre nosaltres ens entri torrent sanguini endins i ens habiti fins a aconseguir que creguem que som mereixedors de qualsevol tracte vexatori.

Quan l’odi que ve de fora acaba convertit en autoodi, quan som nosaltres mateixos que arrabassem l’espasa al nostre contrincant i ens l’enfonsem al mig del pit, quan comencem a sentir vergonya de qui som i actuem per complaure aquells qui ens odien, hem perdut definitivament la batalla. Això és exactament el que vaig pensar quan la meva amiga em va comentar el que li havia recomanat la mestra de la seva criatura. Hi poso context. Tinc una parella d’amics que viuen a un poble petit de Catalunya, d’uns mil habitants (un llogaret lingüístic; un dels darrers bastions de resistència de la llengua catalana). Un poblet amb una escola on, miraculosament, encara se sent parlar català al pati, i també, majoritàriament, dins les aules i pels carrers. Els meus amics tenen una criatura de nou anys. A la sessió de tutoria, la mare queda astorada quan la mestra li recomana que converteixin la llengua castellana en una llengua més habitual per a la seva criatura, perquè quan parla castellà, se li nota que és català. La mestra demana si a l’entorn hi ha familiars o amics amb els quals la criatura pugui practicar més el castellà i suggereix, en el cas que no sigui així, que els pares l’incitin a veure més dibuixos en castellà i que facin lectures de llibres escrits en castellà, perquè així també es podrà relacionar millor amb els pocs nanos de la classe que parlen tothora castellà, dins i fora de l’aula. Toca’t la figa!, penso mentre l’amiga em va narrant la situació. Després d’anys de sequera extrema de continguts audiovisuals en català, els meus amics, per fi, han aconseguit que el nano es deleixi per mirar dibuixos de l’SX3. Han alçat una educació lingüística vers la criatura que recalca que, precisament perquè estimen totes les llengües, cal que recordi que com a catalanoparlant té els seus drets, i que estimar el castellà no ha de significar deixar esclafar el català. En un poble petit, hi ha un nano que gràcies a aquesta educació no canvia de llengua quan algú se li adreça en castellà, tret que li diguin que acaben d’arribar al país i no l’entenen. Hi ha un nano que juga feliçment en català al pati i als carrers, amb els seus amics. Hi ha un nano a qui li sembla incomprensible anar al metge i que el professional de la salut no l’entengui quan ell parla en català. Hi ha un nano que ha après a defensar la nostra llengua com pocs infants i adults sabem fer. Hi ha un nano que pot viure plenament en català, malgrat que quan entra a internet ho veu i ho sent tot en castellà, i resulta que el que se li demana a aquesta criatura és que parli millor el castellà per poder dissimular, per poder amagar que és català. Fins a on pot estendre’s l’autoodi?

Sento tanta indignació que bullo per dins. Jo, que procuro d’educar lingüísticament les meves dues criatures talment com els meus amics han fet amb la seva canalla, sento enveja de l’entorn escolar d’aquest poble petit on encara no s’ha pervertit la llengua al pati. Sento tristesa perquè, malgrat la militància, la meva filla de quatre any molt sovint juga en castellà perquè és així com juguen moltes de les companyes de classe. Sento ràbia de saber que a mon fill li diuen “el catalanet” perquè parla massa bé el català, amb un accent tan marcat que no sembla del Baix Llobregat. Comparo els dos casos i m’adono que els catalanoparlants sempre sortim rebent, i el que em sembla més greu de tot és que estiguem infestant les nostres criatures amb el nostre autoodi lingüístic. De mon fill se’n burlen perquè estima tant la seva llengua que la defensa, si cal, corregint aquells qui diuen “se m’ha caigut”, o “et dono un petó”. I al fill dels meus amics, se li demana des de l’escola que millori la seva pronúncia en castellà. Per a què, exactament? Què pretén aquella mestra, que un nano català de nou anys parli castellà amb accent de la Rioja?

Tota aquesta història em retorna a la meva infància; m’envia directament a un record desdibuixat de mitjans dels anys noranta, el dia que vaig descobrir que parlar castellà amb el nostre deix català era un fet vergonyós. Aquell dia miràvem un concurs televisiu a un canal espanyol. Hi havia un concursant andalús i un de català. Algun dels adults presents reia amb les bromes d’aquell andalús, mentre que amb to burleta va deixar anar: ostres, com se li nota a aquest que és català. Va ser allà que vaig entendre que hi havia alguna cosa vergonyosa en aquell fet. Va ser allà que aquell autoodi lingüístic en forma de deshonor em va entrar a dins. Va ser en aquell moment que vaig començar a sentir que jo volia parlar un castellà impecable. Un fet que seria encomiable perquè tothom hauria de desitjar ser tan excels com pugui parlant qualsevol llengua, però el problema era, i és, que jo volia parlar bé el castellà perquè ningú s’adonés que era catalana, perquè no volia que es riguessin de mi. I així em vaig passar anys patint quan feia càstings o quan llegia en veu alta per si feia alguna befa quan una paraula tenia les lletres s i c massa seguides. Diecisiete. Sempre em costava de dir sense encallar-me o sense sentir-me imbècil. Sabia que els catalans no quèiem bé, que ens odiaven i si volia treballar fora de Catalunya, calia que amagués els meus orígens lingüístics. Així em vaig passar anys, sentint-me culpable de ser catalana i de no poder parlar prou bé la llengua dels nostres colonitzadors, sentint que si em delatava a mi mateixa, perdria feines i oportunitats, perquè qualsevol altre accent castellà estava permès: la melodia dels bascos, dels gallecs, el “salero” dels andalusos, dels canaris, fins i tot estava més ben vist parlar un castellà incorrecte amb “laismos” o confonent l’imperatiu dels verbs amb l’infinitiu. Tot menys aquell patètic accent català.

Amb el temps, per sort, he aconseguit sortir d’aquell autoodi que socialment em va infectar de petita, i ara lluito perquè les meves criatures no hi caiguin mai, en aquesta mena d’autolesions. I, justament perquè vaig deixar que aquell odi m’entrés a dins, perquè l’he patit, sento que és lamentable que, des de l’escola en català, se li demani a una criatura que dissimuli el seu accent. Puc entendre que hi ha motius benintencionats en la recomanació de la mestra, que no s’adonava de com era de pervers el que proposava i amb quina finalitat ho feia, però alhora em demano si a les poques criatures d’aquella aula que mai parlen català, els recorda a ells, i als seus pares, que la llengua vehicular a l’escola és el català i que farien bé de posar-la en pràctica.

Malgrat la immersió i les polítiques lingüístiques, durant generacions ens hem ferit a nosaltres mateixos amb les armes amb què ens ferien aquells qui ens odien, i així hem perdut molts parlants i molt d’amor per la nostra llengua. Però el que no podem permetre’ns de cap manera és de fer retrocedir a aquelles criatures que, amb la seva fermesa, senzillament i esperançadorament, han decidit de viure desacomplexadament, plenament, en la seva llengua. Pel seu futur, i pel futur del català, mai més vergonya del nostre accent.