Així que el juliol treu el cap, arriba una d’aquelles preguntes que no sé mai com respondre. Per aquí i per allà gent que demana si fas vacances o quan fas vacances. Quan sento aquesta paraula alguna connexió dins el meu cervell fa un curtcircuit i espurneja. Per a mi, la paraula “vacances” ha anat mudant de pell amb els anys, s’ha transformat i ha cobrat nous sentits, alhora que, tristament i malenconiosament, s’ha anat degradant. Em passa alguna cosa semblant amb les festes de Nadal; són dos conceptes que per alguna raó van tenir un significat primigeni i genuïnament complet durant la meva infància, però que a mesura que m’he anat fent gran s’han despullat de significat fins a restar com pelleringues mortes entre el vocabulari. En el meu imaginari, el veritable concepte de vacances va lligat a l’etapa escolar. Vacances era allò que feia de petita, quan s’acabaven les classes, passat Sant Joan; eren els dies feliços d’estiu, de morenor a la pell, d’aigua, de mar, de muntanya, de piscines plenes de clor, nits de suor i mosquits que em deixaven el cos ple de faves, com sempre em deia la meva àvia. Les vacances, aleshores, eren lleugeresa, era saber-me posseïdora d’un munt de setmanes lliures i plenes que s’anaven desplegant davant meu fins que arribava novament el setembre i ja les havia gastades totes. Aquella època va quedar enrere, i després, amb l’arribada –massa aviat– de les primeres feines durant l’adolescència, les vacances d’estiu van passar a ser llevar-se d’hora per anar a treballar de cangur o de monitora d’esplai. Aquí va arribar la primera descamació del concepte immaculat dels dies estivals: la necessitat de treballar per a estalviar diners va començar a tornar les vacances una mica més amargues. Sense gairebé ni sospitar-ho, en aquells anys previs a l’edat adulta, els mesos calorosos ja dibuixaven una realitat que cada vegada agafaria més força, la dels estius segrestats per la rutina laboral.

Fa anys que sóc treballadora autònoma i em costa de dir si faig vacances o no. En les darreres dècades de l’edat adulta he pactat amb mi mateixa una nova definició de vacances que, lamentablement, té a veure amb els diners. Vacances ja no són, ni seran mai més, el que van ser, però ara per a mi dir que faig vacances implica necessàriament sentir que em puc permetre de relaxar-me, que no he d’anar a cap lloc físic concret a treballar, ni he d’agafar trucades, ni he d’estar pendent del correu, i que, a més, em paguen per estar sense treballar; o, dit d’una altra manera, que no treballo però cobro igualment. Aquesta és la realitat de la majoria de treballadors assalariats; tanmateix, no és aquesta la història dels autònoms. Per a nosaltres, els treballadors que fem factures, els de l’IVA trimestral i la resta de martingales burocràtiques que ens converteixen en els bufons d’Hisenda, els mesos d’estiu impliquen, en termes generals, continuar pagant quotes desorbitades d’autònoms alhora que patim una baixada considerable de feina. És a dir, que molts autònoms paguem, sense cobrar, ingressant ben poc o gens. Tal vegada, mirat positivament, podríem considerar que és una gran oportunitat per a relaxar-nos una mica, però sovint, des de final de juny, entre la manca d’encàrrecs laborals a l’agenda estival, els ulls amenaçadors i cruels del setembre ens miren desafiants, i la seva veu punyent i ferotge ens acompanya tot l’estiu. Si gosem permetre’ns d’anar uns quants dies fora, la veu tardorenca ens recorda que no ingressem diners. Si gosem fer fora el neguit del nostre coco i ens escarxofem a la platja o en una piscina, la veu ve a trobar-nos i ens recorda que la feina dels mesos següents no vindrà tota sola i que faríem bé de no relaxar-nos tant i de ser productius creant nous projectes o cercant noves feines. “Ara que no tens més volum de feina és quan has de garantir la feina futura…”, ens balbuceja la veu a cau d’orella. L’estiu, per a molts autònoms, és una contradicció: per una banda, és un “Finalment, una mica menys d’estrès!”, alhora que és també un “Oh, no! Menys feina vol dir menys diners!”. D’aquí ve la nostra neurosi permanent. I ja no parlo de què li passa al cos quan ens calmem i deixem que l’oci, el gaudi i el descans entrin en la nostra vida, ni que sigui durant un sol dia: contractures, virus, mals de cap i totes les malalties i xacres que no hem permès que ens habitessin durant els mesos de feina dura vénen punyeterament a devorar-nos les primeres setmanes d’estiu.

Em demaneu si ara faig vacances, i senzillament pel fet d’escriure aquest article us hauria de dir que és evident que no. Miro enrere i no recordo el darrer estiu que jo era jo, tota sola, sense anar enganxada al meu ordinador, la meva eina principal de feina. El duc sempre amb mi a tot arreu. Per a mi, ara, fer vacances és ser capaç de sortir de casa sense el portàtil. Mireu si estic enganxada a la feina, mireu fins a quin punt he venut l’ànima al treball constant, que ara fa unes quantes setmanes em van proposar d’anar a pujar una muntanya, fer un pic de 3.000. La proposta em va fer trontollar perquè l’ànima em demanava de parar una mica, connexió amb la natura, però alhora la veu endimoniada de dins em recordava que oficialment no estava de vacances. Bé, un dia te’l pots permetre, no?, em deia en conversa amb mi mateixa. La meva part més bondadosa va acceptar d’anar a l’excursió, però aviat la culpa va aparèixer posant-hi condicions. Sí, anirem a la muntanya, pujarem el cim, però hi haurà una penitència per tanta disbauxa: ens emportarem l’ordinador. I així va ser. Vaig pujar el pic de Peguera amb l’ordinador carregat a l’esquena, per si de cas, perquè quan ens aturem a menjar l’entrepà, ni que sigui mitja hora, ho aprofitaré i treballaré una mica, per no sentir-me tan malament amb mi mateixa per haver desconnectat. Per sort i per desgràcia alhora, allà dalt, entre plaques de gel i roques immenses, no hi ha cobertura. Que bé! I al mateix temps: “Déu meu! I si mentrestant em truca un client per alguna cosa urgent i no rebo les trucades?”

Em demaneu si ara faig vacances? No, no en faig. O sí, faig una hora de feina, i una hora de vacances; unes vacances tarades, d’autònoma estúpida que va pujar un pic de 3.000 amb l’ordinador a l’esquena i que, després d’hores de caminar, quan va tornar a l’aparcament, es va adonar que l’havia carregat per a res; no tan sols no el va fer servir en cap moment, sinó que, a més, va haver d’aguantar el pes d’aquell aparell estúpid que va fer que en comptes de gaudir d’unes hores de vacances a la natura, pensés tota l’estona que era una mala treballadora per haver-se desconnectat de la xarxa, de les trucades, de l’estrès. Heus aquí el símbol de la meva estupidesa, de la meva refotuda addicció a la feina.

Ai, quin enyor, quina gran nostàlgia d’aquell concepte d’infància de les vacances, tan ple, tan rodó i saborós com un d’aquells melons dels meus estius perfectes dels noranta.